Ara per ara a Lorenzo Silva se'l considera un dels escriptors espanyols més rellevants del gènere negre. Les novel·les d'intriga d'aquest madrileny de ?Cara?ban?chel que resideix a Viladecans tenen com a protagonistes el brigada Vila i la sergent Chamorro, una parella de la Guàrdia Civil, encarregats de resoldre crims de cap a cap de la pell de brau. Si no em dol reconèixer que em va entusiasmar el primer llibre de la saga, El lejano país de los estanques, també vull manifestar que el setè, La marca del meridiano, malgrat guanyar el premi Planeta l'any 2012, no ha satisfet les meves expectatives per diverses raons.
En primer lloc, l'origen de la trama és un cas de corrupció policial que afecta el personal de la benemèrita institució. L'adust, solitari i perepunyetes picoleto confessarà als seus col·laboradors tripijocs del passat que li causen frisança en el present. De totes maneres, les relliscades dels servidors públics de l'institut armat seran tractades amb guant de seda.
En segon lloc, les relacions entre els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Civil són idíl·liques, sense travetes i amb un afany de col·laboració exquisit que no s'adiu amb la imatge que apareix als mitjans de comunicació. En la realitat, cadascú fa la guerra pel seu compte i les dificultats de coordinació estan a l'ordre del dia.
En tercer lloc, quan la investigació es trasllada a Catalunya sorgeix la problemàtica identitària reduïda a una sèrie de malentesos entre Madrid i Barcelona que amb bona voluntat es podrien solucionar sense imposar línies divisòries entre uns i altres. En tot cas, només s'acceptaria la marca del meridià de Greenwich, una línia imaginària que travessa el desert dels Monegres, una ratlla invisible que divideix les capitals catalana i madrilenya. Ara bé, aquesta aposta per la convivència entre Espanya i Catalunya seguida d'una crida a construir ponts de diàleg no impedeix ?menysprear l'actual "parafernàlia autonòmica". Per tant, ni la línia imaginària del meridià és una metàfora admissible.
Les referències esmentades són pecata minuta si se les compara amb les disquisicions sobre el paper essencial jugat per la Guàrdia Civil des de la seva creació fins als nostres dies. En el panegíric sobre aquest cos armat s'inclou una frase lapidària que fa tremolar: la incapacitat de la policia per inspirar temor fomenta el desgavell social. Renoi! Les forces de seguretat han d'intimidar o s'han d'atenir escrupolosament a la legalitat? És probable que l'autor pateixi la síndrome policial que, amb l'excusa de preservar la seguretat ciutadana, vol reprimir tots aquells que lluiten contra un sistema injust. Si és això, que s'ho faci mirar!
