Malament si ens acostuméssim a llegir, escriure i comentar notícies del bosc només quan es produeixen els incendis forestals, massa sovintejats a l'estiu. El bosc és una presència prou forta al nostre país com per merèixer més consideració, debat i compromís.
Aquesta presència té un ús social molt generalitzat, que ve a resultar un bon rendiment per la seva aportació estètica i per l'oportunitat d'oci i lleure, que se?rien valors afegits a la cobertura de les proteccions tècniques del bosc. L'ús social de la natura és un fet que últimament ha anat en creixement; viure com a urbanita fa desitjar un cap de setmana d'escapada a un espai verd i gran, on refer l'oxigenació fa?miliar, aprofitant l'oferta turística del bosc. Portem a dintre un enyorament de natura i busquem ocasions per recuperar-nos; un exemple ben expressiu: quan la Vall de Boí va obtenir la declaració de Patri?moni Cultural de la Humanitat, pel seu conjunt d'esglésies romàniques, aquell any va rebre el doble de visitants que l'any ante?rior. Una raó esplèndida per arribar-s'hi.
Diuen els experts que cada any a Catalunya hi ha 30 milions d'arbres nous, i que a pagès cada feixa de terreny abandonat es converteix en bosc invasor abans de 10 anys. Són realitats que ocupen i preocupen les administracions, propietaris, gestors i tècnics. Allò de que el bosc és un intocable ja no es pot defensar. Una institució que es diu Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) treballa el tema dels anomenats "boscos singulars". Aquest concepte posa atenció en aquestes bases: la maduresa d'un bosc, que vol dir tenir exemplars molt vells o monumentals; ser alberg d'una o vàries espècies protegides; tenir un interès cultural i educatiu; i ser un bosc amb gestió forestal de referència reconeguda. Amb aquests criteris, el CREAF ha confeccionat un catàleg de 292 boscos singulars a Catalunya. Són boscos que posseeixen 27 espècies d'arbres diferents. La singularitat la pot obtenir un bosc per uns arbres de 40 metres d'alçària, per una voluminosa grevoleda o per la fageda més meridional de la península Ibèrica; quant a la gestió, un exemple seria la fageda de can Pascal, a Camprodon, que té un "acord de custòdia" segons el qual el propietari cobra un equivalent al valor comercial dels arbres que podria tallar i vendre en els propers 25 anys, i així es protegeix l'evolució natural d'aquell bosc.
Tornem a l'ús social del bosc. Referent al catàleg dels 292 boscos singulars de Catalunya, hi ha una contrarietat i és que des de la ciutadania no tenim accés al catàleg. Seran boscos tancats en una vitrina. Serà l'equivalent de llavors que, a la nostra infància, ens picaven els dits perquè, nen, això no es toca.
Sobre el paper les comarques gironines ocupen un bon espai del catàleg de boscos singulars: en tenim 78, amb una superfície de 680 hectàrees. S'han delatat alguns exemples: l'avetosa de Riu de Cerdanya, la roureda de Sant Valentí de Salarsa, al Ripollès, l'auroneda de l'Albera, les fagedes de Sant Aniol d'Aguja, i les del Montseny, entre d'altres, que s'hauran d'anar descobrint de sotamà.
Una evident mala fama haurem arreplegat com a turistes, excursionistes, visitants, diumengers i passavolants, perquè ara fem basarda, entre tots, i algú s'afanya a voler amagar-nos tants i tants paisatges que deuen ser de meravella. Allò de l'interès cultural i educatiu malament es podrà exercir i atendre si el catàleg dels boscos singulars no pot ser consultat, conegut, i treballat. Esperem que les decisions del CREAF puguin ser objecte de debat i de reconsideració.
