Estem en guerra 

En aquest sentit, recomanaria visionar un Documentos TV que hi ha a la xarxa titulat Los negocios de Bruselas. Es tracta d'un reportatge d'una hora mitjançant el qual s'explica el funcionament dels lobbys, dels grups de pressió, a Brussel·les, al cor de la Unió Europea. Ras i curt: hi ha interessos econòmics enormes que actuen d'una forma completament opaca dins i al voltant de comissaris i de tota mena de funcionaris de la Unió. El que als Estats Units és clar i sabut per tothom, o sigui, que les grans empreses nord-americanes donen milions de dòlars als dos partits majoritaris en cada elecció presidencial per estar en bona posició amb el futur president, a la Unió Europea és un afer opac. Que el lobby del petroli dels EUA pressiona senadors i congressistes dels dos partits perquè legislin a favor dels seus interessos ho sap tothom. És un sistema discutible, sobretot vist des d'aquest costat de l'Atlàntic; però almenys es pot vigilar i si cal castigar-ne la corrupció.

Però a la Vella Europa tot això queda amagat i no se sap què passa dins i fora dels enormes edificis plens de funcionaris que hi ha a Brussel·les. Ara bé, al llarg del reportatge al qual ens referíem abans, hi ha un moment durant el qual es comenta un fet força aclaridor. Sembla ser que durant el mes de gener de 1985, el president de Philips, W. Dekker, escriu un document que titula Europa 1990, i dins d'aquest escrit explica el seu Pla d'Acció per a un Mercat Únic. Res a dir. Ara bé, només deu dies després, el nou president del Consell, Jacques Delors, fa un discurs les paraules del qual són un calc del document del president de Philips.

Per resumir una mica, només cal recordar que l'argument més potent que tenen les grans empreses europees a l'hora de negociar amb els polítics nacionals i europeus és el següent: si no s'accepten les seves condicions, es desmunten les fàbriques que hi ha aquí i es trasllada la producció a l'Orient. De fet, això ja va passar abans que alguns països d'Europa de l'Est, com ara Polònia, entressin a formar part de la Unió, o sigui, que empreses que fabricaven cotxes van aprofitar per instal·?lar-se allà i així pagar salaris més baixos i reduir costos de producció. D'això, abans, fa molts anys, en una Europa molt diferent a l'actual, més activa, més desperta, se n'hauria dit xantatge empresarial.

De fet, crec que la desregularització neoliberal, les retallades i els sacrificis, sobretot pel que fa a la pèrdua de drets socials bàsics, no apareixen d'un dia per l'altre, d'avui per demà, sinó que són canvis brutals que requereixen d'un llarg recorregut. I no em refereixo pas a la llarga crisi actual, que es va iniciar l'any 2007, sinó a Plans d'Acció, per exemple, escrits l'any 1985 pensant en l'any 1990 i en quan arribés el Mercat Únic.

En resum, per una banda tenim ciutadans que en principi haurien votat els seus representants polítics perquè organitzessin una Europa del benestar, dels drets laborals i socials, dels estudiants, de les universitats, de la recerca, de la sanitat universal, dels sindicats, del respecte al medi ambient, del desenvolupament ?sostenible, i d'un llarg etcètera de temes que hauríem deixat en les seves mans. Ara bé, després arriben les grans ?empreses europees, presentant les seves estadístiques i exigències, i llavors l'Europa del benestar, dels drets socials i laborals, s'oblida. Afegir-hi una crisi com ?l'actual i remenar bé abans de servir ben fred.

És cert, com escrivia Umberto Eco, que els europeus fa 68 anys que no ens matem en cap guerra, deixant de banda el que va passar a l'antiga Iugoslàvia. Ara bé, des de 1945 fins ara la guerra a Europa ha canviat d'una manera radical. Actualment ja no són Estats com França i Alemanya els qui estan en conflicte, ni la guerra és horitzontal, d'est a oest, o a l'inrevés, sinó que és vertical, de dalt a baix. Els trets, les bombes, la metralla i les canonades ara cauen de les grans empreses, dels seus consells d'administració, dels seus accionistes, de la banca, de la política neoliberal, dels grans mitjans de comunicació i, sobretot, d'una aliança de tot plegat. I contra qui cau aquest bombardeig constant, diari, brutal, on no se sap qui és l'enemic ni des d'on dispara? És evident: contra assalariats, autònoms, funcionaris, aturats, jubilats, joves, etc. Aquesta crisi, no és cap crisi ni cap estafa, és una guerra, i l'estem perdent.