REPTES DEL PROFESSORAT DE SECUNDÀRIA

i educador, amb agraïment)

lantejar-se de manera sincera els reptes del professorat de secundària pot no ser del grat de tothom, ni ser gaire políticament correcte. Avui, justament avui, que la Consellera d'Educació parlarà dels "Eixos d'una política educativa de país en temps de canvi" a l'Espai Caixa dins el cicle de conferències de Tribuna de Girona, em vaga d'escriure aquests línies per si li escau de llegir algú que li diu les coses com les pensa.

El primer repte per a qualsevol persona que vulgui ser professor és aconseguir feina. La política educativa que s'aplica als instituts (ràtios elevades, no-substitucions, augment d'horari de la plantilla fixa) en res beneficia l'oferta de llocs de treball. Que ho diguin els milers d'interins que després d'anys i panys de treure les castanyes del foc de l'administració ara es veuen sense feina i sense oposicions al bell mig del carrer. La situació laboral és tan precària que es pot assegurar que perquè un noi o una noia que acabi aquest any els seus estudis universitaris aconsegueixi treballar en un institut públic de Catalunya haurà de passar un mínim de 10 anys. Una vergonya absoluta.

La Consellera no ignora en quina situació es troben ara mateix els docents de secundària: més hores de classes, més hores al centre, més alumnes per aula i una reducció de l'ordre del 30% del salari respecte del cost de la vida en els darrers 3 anys. La Consellera ha ordenat no cobrir baixes de menys de 10 dies i al mateix temps pagar només el 50 per cent del salari en cas de baixa fins al 10è dia. La Consellera ha ordenat que la baixa sigui obligatòria a partir del segon dia de malaltia. Finalment, la Consellera ha donat potestat (legal i institucional) a les direccions per aplicar-se a fons en l'acompliment dels objectius prioritaris del Departament: poques baixes, poques substitucions, control i reserva de la informació.

Si aconseguir plaça en un centre públic és molt difícil i un cop aconseguida, fer valer drets i deures, comporta sempre una lluita titànica i una segura derrota, aclarir-se en els currículums i amb les lleis és pura càbala. En els darrers 30 anys, hi ha hagut 7 lleis. La vuitena és a punt de treure el nas. Cap país dels que són importants coneix un desgavell d'aquesta categoria. No és només que PP i PSOE, PSOE i PP, es vagin tornant en els canvis; és que aquí, a Catalunya, en fem de cada llei i de cada norma la interpretació i aplicació corresponent. Un exemple? El treball de recerca de batxillerat només el fan els alumnes de Catalunya. Si es vol posar un exemple del que és una gestió patètica de l'educació d'un país, que s'escrigui una tesi sobre Espanya i sobre Catalunya.

Si el professor de secundària supera l'oposició (quan es convoqui) i aconsegueix plaça, i admet amb resignació ser cada dia més pobre, i s'aclareix mínimament amb les lleis, les normes, els reglaments i aprèn a interpretar la cara de bon matí que fa el seu director o directora, llavors pot començar a plantejar-se reptes pedagògics de cara a la mainada. El primer i més important: treure's del cap la paraula repte.

Per a un professor, ensenyar no ha de ser un repte; en tot cas, una motivació, un esperó, un al·licient. Esperen els alumnes un professional que amb audàcia, amb saviesa i coneixement, amb capacitats i aptituds, amb passió, els ajudi a aprendre, els encomani curiositat, els transmeti optimisme... Difícilment es podrà fer aquesta feina sense una bona dosi de vocació. No ha de ser feixuc, ans al contrari, agradable i reconfortant, agafar cada matí el camí de l'institut, afrontar els alumnes i, dins les possibilitats, ajudar-los a aprendre, sense perdre, ni l'humor, ni la passió de fer-ho.

Com fer-ho? En el meu cas, no tinc cap metzina secreta; ni, al capdavall, és cap cosa estranya si se'n coneixen els detalls. Els qui coneguin la meva mare ho entendran de seguida. Recordar-la cada dia marxant contenta a ensenyar i tornant a casa cansada però satisfeta, m'ha ajudat a trencar mites i prejudicis. Veure-la que no deixava mai de treballar i que a més s'encarregava dels sis fills, ha estat inequívocament alliçonador. Cinc dels sis germans som mestres. Quan es va jubilar ens va regalar un vas de ceràmica a cada fill que deia "Sigueu sembradors d'alegria". Parlo sovint de la mare, és veritat. Per parlar d'ensenyament em penso que no podria fer-ho amb millor companyia ni referència. D'ella n'he rebut els consells més valuosos: "quan acabis la paciència, compta fins a deu i torna a començar"; "estima't els alumnes"; "escolta'ls, fes-los reflexionar"; "ensenya'ls a aprendre"... Tot això no s'aprèn en cap facultat. Es porta a dins. D'això també n'ha de saber el professor de secundària.

És important que el professor o professora sàpiga on està treballant. No només el centre; també el barri, la ciutat, el tramat associatiu, les possibilitats de l'entorn, les reivindicacions locals, les queixes, la situació social i laboral. És important que s'impliqui en tot allò que directament o vagament dugui el segell del centre. Cal conèixer els pares, buscar sinèrgies, treballar en comú. Cal tenir el sentiment de pertinença a un centre, a un indret, viure-ho i saber-ne treure profit per als alumnes.

És encara més important que el professor sàpiga escoltar l'alumnat, que ensenyi a dialogar, que vetlli pels torns de paraula, per la democràcia real a l'aula. Cal ensenyar els nois i noies a ser crítics, a ser analítics i sintètics, cal ensenyar-los a escoltar i a parlar. Mai podrà ser professor qui menyspreï els alumnes, qui els tingui per ningú, qui es vanti de ser superior, qui no tingui la capacitat de perdonar i de donar segones, terceres, quartes i infinites oportunitats.

Si aquesta és la seva disposició i el seu tarannà, podrà començar a treballar. Podrà ordenar la desconnexió tecnològica de l'alumnat (fora Facebook, fora Twitter, fora WhatsApp...) i podrà començar a reforestar-los el cervell. Li caldran continguts, procediments i valors. I un mirall per mirar-se la cara i assegurar-se que cada matí somriu.