Catalunya viu un dels moments polítics més apassionants des de la recuperació de l'autogovern. El desenllaç frustrant del complex procés de debat i ratificació del nou Estatut d'Autonomia, amb una sentència del Tribunal Constitucional que no va ser precisament una demostració de saviesa i de prudència, va deixar una ferida oberta que la crisi econòmica ha contribuït a agreujar. A la percepció de manca de respecte que va provocar a Catalunya la decisió del Tribunal Constitucional, s'hi ha afegit la d'injustícia fiscal, accentuada per l'escenari de precarietat que està generant la crisi. Si Catalunya se sent maltractada políticament, alhora es considera asfixiada econòmicament. I costa d'entendre les raons que justifiquen la manca d'habilitat del govern espanyol a l'hora de reaccionar-hi, quan probablement una de les vies més eficaces per superar consistentment la crisi passa perquè Catalunya torni a exercir de motor econòmic en el context espanyol. És clar que també hi ha qui raonablement pot pensar en relació amb Catalunya: "Si se n'han d'acabar anant, per què hi hem d'apostar?" La resposta òbvia és que no fer-ho pot ser viscut des de Catalunya com un nou argument per trencar vincles. La dimensió excepcional de la manifestació de l'11 de Setembre del 2012 va ser interpretada des de Convergència i Unió com l'expressió d'un sentiment col·lectiu que reclamava un canvi de rumb. Hi va tenir l'origen, juntament amb la manca d'entesa entre els presidents Rajoy i Mas sobre el pacte fiscal, la convocatòria de les eleccions del 25 de novembre. El Parlament que n'ha sortit va començar la legislatura el dia 23 de gener amb l'aprovació d'una Declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya. Ens trobem immersos, doncs, en un important conflicte institucional obert entre Catalunya i Espanya que difícilment tindrà un punt final coincident amb la situació prèvia. Sembla clara la determinació de convocar els catalans a expressar la seva voluntat sobre la continuïtat o no de la integració de Catalunya dins d'Espanya, tot i la incomoditat de les autoritats espanyoles, que es resisteixen a acceptar un exercici democràtic que, malgrat les tensions que s'hi associen, es fa de mal qüestionar. En aquestes circumstàncies considero primordials dos principis inspiradors de l'acció política: a) el diàleg tenaç entre les forces parlamentàries catalanes per construir acords amb el més ampli suport social possible, i b) la cohesió interna, perquè el futur de Catalunya requereix enfortir el que ens arrela i ens uneix, esquivant missatges que puguin fer pensar en vencedors i derrotats, en ciutadans de primera i de segona. Catalunya ha de poder definir el seu futur i ha de treballar amb convicció per fer-lo possible. Sense renunciar a somniar, però alhora sense prescindir de la realitat.