Divendres passat s'emetia en una cadena de televisió, el nom de la qual no vull recordar, una pasterada impròpia del periodisme d'investigació sobre la màfia russa a Lloret de Mar.
La veu en off de la narradora, tremendista i amb un deix transcendent, intentava vendre a l'audiència que es tractava d'un reportatge espaterrant, sorprenent i fastuós. Res més lluny de la realitat. En la crònica dels esdeveniments, amb molta mala bava, es vinculava el turisme de borratxera, el balconing i els mafiosos de l'Est en un poti-poti sense cap relació lògica. Qui sap si es podria atribuir a misterioses causes paranormals!
És veritat que l'objectivitat absoluta en difondre una informació no existeix però no per això s'ha d'acceptar que el reporter arraconi aquest principi sense qüestionar quin grau de certesa hi ha en les seves afirmacions o valoracions.
És generalment acceptat en la comunitat periodística que una notícia ha de constar de cinc elements bàsics: què?, qui?, on?, quan? i per què? És a dir, ha d'explicar el fet, qui és el protagonista i on, quan i per què ha esdevingut.
A més a més, un reportatge d'investigació és una especialitat periodística centrada en temes de rellevància social que afloren gràcies al treball d'uns reporters capaços de documentar-se en profunditat, consultar les fonts i contrastar la informació.
Juntament amb aquests criteris, la motivació, la curiositat i l'obstinació són aptituds que expressen la diferència entre la investigació i la filtració destinada a intoxicar.
A la pràctica és important contrastar els fets, anar més enllà de rumors, distingir entre informació i opinió, respectar escrupolosament el dret a la intimitat i no vulnerar la presumpció d'innocència.
Per contra, si s'opta pel camí fàcil del periodisme sensacionalista fonamentat en tafaneries, veritats a mitges, exageracions i titulars espectaculars, el resultat seran exageracions, presentacions esbiaixades o comparacions inversemblants que, a vegades, arriben a l'absurd.
En aquesta òptica s'inscriu el programa esmentat que va utilitzar tàctiques deliberadament mancades de sensibilitat amb persecució de persones i carregant els neulers amb l'assetjament de ciutadans russos que viuen i treballen entre nosaltres.
Per tot plegat, el xou televisiu "El xurrer de la màfia" ni és periodisme ni és investigació. És un bunyol difícil de pair i que torna a la boca amb regust amarg.
Al dessota d'aquesta imatge d'un poble dominat per la màfia i la corrupció existeix una realitat oculta pels mitjan de comunicació formada per una immensa majoria de bona gent que continua la lluita diària per aconseguir, en paraules de Salvador Espriu, un demà de justícia, honestedat i treball.
