M'agradaria despenjar-me del moment polític present, oblidar-lo, i literaturalitzar altres temes, perquè el que observo en el món immediat és més del mateix: corrupció, mentides, cinisme, mala qualitat democràtica. De bon grat fugiria de l'actualitat tan isarda, tan desagradable per a tothom, puix que a l'última enquesta del CIS, on figuren les preocupacions dels ciutadans de l'Estat espanyol, després de l'atur hi apareix la corrupció i els polítics, la corrupció de determinats polítics. Per aquest motiu he de parlar de nou d'aquest femer. Alguns lectors em critiquen que escrigui sobre política i desitjarien temes més amens, però una pàgina d'opinió no pot ser aliena al que es cou en el si de la societat. La realitat truca a la porta i m'obliga a fer-ne un relat.

Obrir la porta a la realitat és contemplar impotent la mala maror i la tristesa, el desànim popular. Crec que en el decurs de la meva vida no havia trobat tantes persones desesperades. Cert que en el període de la dictadura franquista hi havia un desassossec espiritual, però ara se'n sumen dos fonamentals i angoixants: descontentament i indignació d'ordre psicològic i crisi econòmica. La dificultat d'arribar a fi de mes, la por a perdre la feina, patir més retallades, fins neguit a ser desnonat per impagament de la hipoteca, i la desaprovació pel que estan fent alguns polítics en plena democràcia. "No hi ha dret" és una frase repetida i un gemec de despoderament social.

Aquesta ocurrència explicita la situació del PP en relació amb en Bárcenas: el talaier de la torre de guaita de la seu central del PP, en el carrer Génova de Madrid, dóna l'alarma: "Ens ataquen, ens tenen rodejats". El capitost del fortí li pregunta: "Quants són?" El guarda contesta "Només un, però ens té acorralats. Es en Bárcenas". Aquesta és la percepció generalitzada, Bárcenas és el bou murri que arrossega el carro del PP, que s'anticipa als seus moviments perquè ningú com ell el coneix. És l'home que sap massa.

Paral·lelament al problema intestinal del PP hem de reconèixer que la forma com governa amb majoria absoluta s'assembla tant al govern del PP amb majoria absoluta del segon període de l'Aznar, que és idèntic. Si bé manca la presència física d'Aznar, el seu esperit és omnipresent. Aquí, un reguitzell de retrets: la retallada a la llibertat d'expressió, la forma capriciosa d'aplicar la llei, la destitució disfressada de dimissió del fiscal general de Catalunya, i el silenci davant un militar que esgrimia la necessitat d'actuar bel·ligerantment contra la consulta popular catalana tot proclamant que la pàtria és anterior i més important que la democràcia. Un argument que justifica que els àrabs, els grecs o els romans demanin la paternitat de la pàtria de la península ibèrica perquè ells van ser anteriors a Isabel la Catòlica. Com si per ser anterior una cosa a una altra li conferís més valor, més caràcter. Seguint aquest absurd hauríem de tornar a viure a les cavernes.

El PP ja no sap què fer i ara de nou han emprat el comodí de Gibraltar, el tema recurrent dels mals polítics. El ministre Margallo ha assegurat que no visitarà Gibraltar fins que hi onegi la bandera espanyola. A aquesta croada patriòtica rònega s'hi ha afegit la pressió des de les televisions més cavernícoles, que aposten, talment una consigna del pensament únic, per suprimir les autonomies o desfigurar-les reduint-les a folklore regional, a tipisme costumista, a pinzellada singular del mapa d'Espanya. Aquells progressistes espanyols que en el període de la transició ens acompanyaven, ara no volen saber res de solidaritzar-se amb nosaltres. Ens van utilitzar i ens han oblidat. Quan els convenia comptaven amb nosaltres i els catalans ho agraíem innocentment, ara resultem sobrers, representem una nosa amb la qual han de conviure. Cap d'ells -salvades dues o tres excepcions- mou un dit per nosaltres.

El ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, després de quatre mesos de suposades investigacions en el clavegueram de l'Estat, ha declarat que no sap qui és el culpable del fals informe sobre uns comptes d'Artur Mas i de Jordi Pujol a l'estranger. Alguns polítics ho aprofitaren, com la Carme Chacón, en Montoro i la Cospedal, per desacreditar el president de la Generalitat. Allò constituí un escàndol per barrar el pas de Mas a aconseguir majoria absoluta, tal com semblava previsible en aquells moments. Un cop baix i traïdor des de Madrid contra el sobiranisme.

És greu que un periòdic publiqui alegrement difamacions, badomeries, rumors infundats, però el diari sempre ho pot tapar apel·lant a la llibertat d'expressió, el més indignant, però, en una societat democràtica és que tot un ministre de l'Interior no sàpiga qui del seu ministeri va fer el fals informe. Aquest fet posa un precedent perillós, propi de repúbliques bananeres, i pot propiciar que es publiquin nous documents enganyosos sobre els polítics que no agraden al ministeri. Un estat obscur dins de l'Estat, impenetrable, inescrutable, sense miraments, que campa lliurement fora de tot control polític i que va manifestar-se en tot el seu poder en el període dels GAL. Un ministre que no controla els seus funcionaris ha de dimitir i no és excusa afirmar que en té massa i no pot saber el que fa cadascuns. D'aquesta manera, els generals no podrien manar, els empresaris no podrien dirigir, els presidents d'una entitat nombrosa no podrien exercir el seu càrrec. Ara bé, si quelcom es demostra és que es pot difamar els polítics catalans i no passa res.

Quin moment més trist i fosc és el que estem patint actualment i el pitjor són els núvols negres de tempesta en l'horitzó del demà.