La corrupció i els comportaments ?inapropiats o poc ètics dels dirigents polítics han generat un intens debat en els últims mesos. El mateix president de la Generalitat, Artur Mas, ha intentat afrontar-lo amb la convocatòria d'una cimera amb els representants de diferents institucions amb un document de 51 propostes. Posteriorment, també es va traslladar al Parlament. Afrontar les preocupacions ciutadanes està molt bé, però la transparència ha de començar per la pròpia casa. Artur Mas, doncs, intenta ser vehicle i filtre al mateix temps. Un filtre i vehicle que no es pot situar per damunt del problema que s'analitza. Costa d'empassar que baixi del Sinaí amb les taules de la llei quan CDC ha hagut de posar la seva seu com a fiança del cas Millet per un presumpte finançament il·legal o quan el seu partit està mirant cap a un altre costat en dos casos que recentment han saltat al primer pla de l'actualitat, els que afecten Xavier Martorell i Xavier Crespo. En el cas de Martorell és una contradicció que assumeixi unes suposades responsabilitats dimitint d'un càrrec intranscendent com el de president de CDC a Sant Cugat, mentre es manté com a director general de presons, un càrrec de molta més responsabilitat. Pel que fa a Crespo, tres quarts del mateix: imputat pel cas Clotilde, el seu partit l'ha premiat amb una vicepresidència del Parlament. I, per acabar-ho d'arrodonir, ara tenim el cas del seu secretari general, Oriol Pujol, imputat en el sumari de les ITV, que ha dissenyat un simulacre de dimissió que es redueix a delegar simbòlicament les seves funcions i a mantenir el sou de diputat. Si del que es tracta és de mostrar intolerància amb la corrupció o els comportaments inapropiats, la millor manera és començar per la pròpia casa. En la catarsi necessària, el protagonisme ha de ser col·lectiu, i si calen referents externs al grup per aportar lucidesa i sentit crític, han de ser externs del tot: personalitats alienes, també, al Govern i als partits. Però tampoc cal donar-hi gaires voltes: tots sabem que la barreja entre unes despeses electorals absurdes i una intolerable manca de vigilància de les finances dels partits formen el còctel responsable d'una part del problema. I que hi contribueix decisivament la tolerància dels votants, tot i que aquesta s'està esgotant acceleradament.