La legislatura que havia de ser la de l'entronització d'Artur Mas com a llum i guia providencial de Catalunya, amenaça e ser una legislatura més curta que l'anterior, que ja va ser la més efímera, i amb el futur del president Mas tocat de mort políticament. L'entesa entre CDC i ERC sembla que és possible. En canvi l'entesa entre CiU i ERC és impossible, sobretot mentre al capdavant d'Unió hi hagi Duran Lleida, que s'ha convertit en el gran destorb de la política catalana i, qui sap, si de Catalunya... tant o més com l'anomenat joc brut. El líder de la democràcia cristiana no és l'únic destorb, però sí que és la principal nosa. Duran molesta a tothom menys a ell mateix i els seus fidels. I és que aquest hàbil polític ha aconseguit que el seu partit -sociològicament anecdòtic- mani molt i no es difumini dins de CDC, a base de marcar insistentment perfil propi. I sempre ho ha fet amb estirabots, proclames i escenificacions forçades, sortint quan ell considera a fer-se veure com un líder d'un partit de debò, quan en realitat representa un sector petitíssim de la societat catalana.
Unió és com el seu líder, un partit que mai s'ha provat a les urnes. Sempre ha anat amagat sota el gran paraigües del veritable partit i del veritable projecte que des de fa 30 anys -ara menys que abans- ha sabut connectar amb la majoria de la societat catalana: Convergència.
Els dos principals partits de Catalunya, CDC i ERC, es troben ara mateix atrapats en la seva pròpia promesa. Han de conduir, sí o sí, el país cap a la consulta per a la independència que van prometre, tenint dins de casa l'enemic, que no és altre que Duran Lleida i tots els seus aliats de la gran empresa catalana. Mas té dues opcions: trencar amb ERC o trencar amb Unió. I el més fotut del cas és que cap de les dues opcions és factible, amb la qual cosa és molt difícil que aquesta legislatura tingui gaire futur. No troben?
