El govern de l'Estat i de la Generalitat, amb l'excusa que no hi ha alternativa a les retallades socials, rebutgen qualsevol demanda ciutadana i reprimeixen les manifestacions de protesta.
És a dir, sordegen prou per no sentir aquella cançó d'Els Pets: "Ningú no escolta els vells, / ningú escolta el clam, / ningú escolta el so, / ningú escolta el món, / ningú escolta ningú".
Ningú escolta el nen enrabiat que no pot dinar perquè no hi ha diners per a la beca del menjador escolar.
Ningú escolta els plors de l'infant de l'escola bressol que no és atès perquè l'educadora va tan atrafegada que no dóna abast després de la reducció de personal.
Ningú escolta les queixes dels universitaris abocats a l'atur, a l'exili o a la subocupació en acceptar un lloc de treball inferior a la seva qualificació professional.
Ningú escolta la ràbia dels joves que ni treballen ni estudien perquè els empresaris són incapaços de crear llocs de treball.
Ningú escolta el plany dels treballadors de la indústria i dels serveis que, malgrat augmentar la productivitat amb la baixada de salaris, no poden evitar el perill del tancament d'empreses.
Ningú escolta els empleats públics quan, després de perdre més d'una quarta part del seu poder adquisitiu, avisen sobre el deteriorament de la sanitat, l'educació i els serveis socials per culpa d'una austeritat imposada.
Ningú escolta la fúria dels aturats a qui cada dia se'ls posa més impediments per poder cobrar la prestació o el subsidi de desocupació.
Ningú escolta els laments dels jubilats i pensionistes als qui no s'han actualitzat les pensions el 2012 i les passen negres per continuar mantenint els fills sense feina.
Ningú escolta la crispació dels que s'han vist estafats per subscriure participacions preferents i que poden perdre els estalvis de tota una vida.
De fet, el memorial de greuges seria interminable en aquest temps d'incerteses i temors en què, per no caure en el derrotisme, és necessari atiar la voluntat de lluita dels vençuts.
Per tant, ja no és suficient denunciar o impedir situacions extremes com els desnonaments. Cal fer un pas endavant en l'autoorganització dels indignats per aconseguir que s'adoptin altres mesures que facin pagar la crisi al seus responsables.
Algunes d'aquestes podrien ser: a) no gastar ni un euro més per salvar bancs insolvents i reclamar la seva nacionalització sense indemnitzar els inversors especulatius però preservant els dipòsits dels estalviadors i b) deixar de pagar interessos pel deute odiós procedent del rescat bancari per ajornar-los sine die.
Eixugar el dèficit públic pot esperar. La supervivència de les famílies, no.
