Col·laboracionistes

Aquesta paraula, col·laboracionista, apareix a França durant l'ocupació alemanya de la Segona Guerra Mundial. Bé, per a ser més precisos, caldria aclarir que es parla de col·laboracionistes després d'alliberament, quan els alemanys fugen perseguits pels aliats; però no pas abans. Els únics que parlaven així devien ser els membres de la resistència, per cert, la majoria d'ells republicans catalans i espa?nyols que havien agafat les armes per lluitar contra els nazis. Després de l'alliberament tothom pretenia que era o havia sigut de la resistència i per tant semblava que no hi havia cap col·laboracionista. Ara bé, durant l'ocupació alemanya els únics que eren als boscos integrant la resistència eren republicans catalans i espanyols, i joves comunistes francesos, la majoria d'ells fills d'obrers. Tenint en compte el tarannà majoritàriament petit burgès de França entre els anys 1940 i 1945, no cal ser gaire espavilat per adonar-se que entre la resistència i els col·laboracionistes hi havia una gran majoria d'aquells que no saben, no contesten.

Així i tot, repetirem que l'endemà de l'alliberament de París tothom era de la resistència, o gairebé, i no es veia cap col·laboracionista per enlloc. Era una mica semblant al que va passar a Espanya l'endemà de les primeres eleccions democràtiques del 1977: no es veia cap franquista enlloc, era com si haguessin desaparegut per art de màgia. És més, tothom s'havia convertit en demòcrata de tota la vida, fins i tot franquistes declarats com Fraga i companyia. Per cert, és el que podria passar a casa nostra l'endemà d'esdevenir un nou Estat lliure i sobirà d'Europa, que tothom s'haurà convertit en independentista de tota la vida. Però, tornant al 1977 i a la transició, cal apuntar que llavors tots plegats vam interpretar una gran comèdia política fent veure que havíem oblidat quins eren els franquistes i els falangistes de sempre. Ens vam arribar a creure que patíem una amnèsia col·lectiva que ens impedia recordar qui eren i què havien estat els que llavors eren d'UCD, d'Alianza Popular o de Fuerza Nueva.

Si la història serveix per a alguna cosa és precisament per a estalviar-nos haver de cometre els mateixos errors del passat. La transició va ser un pacte no escrit d'oblit. La Constitució, que derogava els Principios del Movimiento Nacional, es va redactar sota l'amenaça real dels militars franquistes. La jove democràcia espanyola va néixer infectada amb el virus de la prepotència franquista; un virus que va esclatar amb Aznar. Catalunya, ocupada l'hivern de 1939 amb l'ajuda dels franquistes i dels falangistes catalans, ha estat tractada com a vençuda i maltractada per dret de conquesta. Per cert, els feixistes catalans van ser degudament recompensats pel règim amb privilegis de tota mena i càrrecs d'importància molt ben pagats. El maltractament dels vencedors sobre els vençuts ha continuat fins a l'actualitat amb l'espoli fiscal que patim, i això fins i tot amb governs espanyols d'esquerres, del PSOE. Per tant, i després de més de trenta anys de representació d'aquesta comèdia pretesament democràtica, durant la qual s'ha enriquit una classe política parasitària que mai no ha treballat (el PPSOE), després de tot això, Catalunya és a punt de dir prou.

La independència del nostre país, malgrat la guerra bruta, la campanya de la por dels unionistes i els moviments amagats i les maniobres dels col·laboracionistes, la tenim a tocar. Res no serà fàcil, però la voluntat de disposar d'un Estat propi ja és majoritària. Si el sí guanya el referèndum esdevindrem lliures; lliures malgrat les amenaces i tota la por que ara ens volen fer. Però com que els catalans som ciutadans de la Unió Europea, ningú que tingui dos dits d'enteniment ens pot enviar tancs, soldats i avions per a obligar-nos a continuar sent el que no volem ser.

Ara bé, aquesta vegada, i a diferència de 1977, que ningú ens vingui amb atacs d'amnèsia col·lectiva. Ara ja no serà qüestió de diferenciar entre franquistes i demòcrates, com llavors, sinó entre independentistes de sempre (i de darrera hora, que seran molts, i que juraran que sempre han defensat la independència!), i unionistes (que pocs de declarats que en quedaran!) i col·laboracionistes. Encara que esdevindrem un Estat petit, situat entre França i Espanya, serem tan democràtics com els francesos. Per tant, i respectant les idees, els sentiments i les opinions de tothom, independentistes i unionistes conviurem pacíficament; sobretot perquè passarà com al 1977 a Espanya, que tothom era demòcrata. O sigui, tothom serà independentista de tota la vida.