El servei de Gestió documental de l'Ajuntament de Girona i Rigau Editors han publicat recentment un nou volum de la col·lecció Girona Fotògrafs dedicat a Salvador Crescenti Miró, descendent d'emigrants italians, nascut a Móra d'Ebre i instal·lat un temps a Girona i un altre a Salt. Entre els anys 1926 i el 1978, el de la seva mort, es dedicà intensament a la fotografia. Salt i Girona foren l'objectiu principal i majoritari de la seva obra artística i testimonial. La qual s'estengué també a altres àmbits del país. Fullejant aquest suggeridor volum, i concretant-nos a Girona, tenim ocasió de comprovar els canvis que en els darrers temps ha experimentat la nostra ciutat. Aspectes i detalls que foren captats per la càmera de Crescenti i que han passat a ser un record històric. Aspectes i detalls que nosaltres havíem vist i que ara la contemplació d'aquests testimonis gràfics ens ajuda a recordar. En comentarem alguns:
Sobre la teulada de la darrera casa de la plaça de Sant Agustí, de les que donen a l'Onyar, destacava una figura de Manelic. Era una casa de planta baixa i un pis. En els baixos s'hi trobava un dels safarejos públics al servei de les moltes mestresses de cases que no tenien l'oportunitat de rentar la roba al propi domicili, per la manca de les instal·lacions adequades. Aquell Manelic sembla un contrapunt a l'estàtua d'Àlvarez de Castro que presideix el centre de la plaça.
La fotografia de la torratxa de Santa Llúcia mostra aquest element arquitectònic amb l'additament d'un colomar amb la presència d'una nodrida volada de coloms. L'antic campanar de la que fou parroquial de la barriada de Sant Pere, a més de l'afegit que s'hi va fer en temps del modernisme, encara hagué de suportar un temps aquell colomar, ara feliçment desaparegut.
Ben curiosa és la visió de la Rambla ?l'any 1926. Era el moment immediatament anterior a la construcció de la Biblioteca Municipal, ara Sala d'exposicions. Quan ja s'havien enderrocat les antigues casilles, i s'havia traslladat el parc de bombers i el dispensari, serveis públics que fins aleshores havien tingut allí la seva seu.
A la plaça del Vern, quan encara no hi havia la font minimonumental dedicada a mossèn Cinto, hi destacava el bar prefabricat, que meresqué abundants crítiques i l'hostal de Can Ventura. Un i altre gaudien d'una bona clientela. Davant de l'hostal hi tenien la parada els autocars de La Cassanenca, que feien el servei regular entre Girona i Cassà de la Selva, població que no pertany a la comarca de la Selva, sinó al Gironès. També aquell hostal motivà el nom vulgar amb què era conegut el pont de ciment que fou arrabassat per la inundació de 1962. Tothom el coneixia com el pont de Can Ventura.
Sorprenent és la visió del tram de Gran Via comprès entre el carrer Nou i l'avinguda del 20 de juny. S'hi veu la coberta del quiosc de begudes, existent a l'encreuament del carrer Nou, lloc de parada dels autocars de Salt i un temps abans estacionament de les tartanes que feien el mateix servei. Hi falten la majoria dels edificis que posteriorment s'hi bastiren. L'enllumenat públic és rudimentari i amb aspecte de provisionalitat. S'hi troba encara aquell estrany passadís, separat del carrer per una paret, espai en el qual hi havia un taller de fusteria i unes quadres.
Les rambles Pi i Margall i Jacint Verdaguer, integrades ara a la plaça de Catalunya, mostren el seu antic aspecte. En el riu s'hi veuen els fonaments del que havia de ser plaça de mercat. L'edifici que afortunadament no es va arribar a aixecar, fonaments que posteriorment, convenientment ampliats, serviren de base a la plaça de Catalunya. En la foto de la Rambla Pi i Margall, de l'any 1935, s'hi pot observar la transició d'un enllumenat públic primitiu envers al més modern. Encara apareix un simple pal de fusta com a suport d'un modest fanal, i dues columnes que esperen ser coronades per un decorós globus.
Amb el nom de bloc Pérez Xifra se'ns presenta l'edifici situat a la plaça Sibil·la de Fortià. Edifici que en aquesta fotografia, no està, com ara, envoltat d' altres cases. A la seva dreta es pot veure el campanar del desaparegut convent de les Adoratrius. A l'esquerra el monument del Lleó, i al fons l'edifici construït l'any 1912 per mercat de bestiar i que el 1917 es convertí en caserna d'Artilleria.
El bloc d'habitatges que marca la cruïlla entre els carrers de Barcelona i de Bailén, es troba també exempt. A l'esquerra hi ha la bàscula i a la dreta un solar per edificar. La presència d'un fanal ens mostra com era, pels volts de l'any 1950 l'enllumenat públic del carrer de Barcelona.
Impressionant la foto de l'avinguda Ramon Folch, els primers anys seixanta, amb l'edifici de la Central Lletera i el Dispensari Municipal. I en el centre de l'avinguda, el testimoni de l'execrable arboricidi que es consumà per tal de convertir en carretera el que era, i ara torna a ser, el passeig que és com l'avantsala de la Devesa.
Un d'aquells carros de venda de gelats que els estius veiem passar per estacionar-se a la plaça de Sant Agustí, o en altres indrets cèntrics, com ho és en aquest cas la rambla Verdaguer, prop de l'accés al pont de Pedra.
A la plaça del Vi hi veiem la convivència entre els taxis que hi tenien la parada i una tartana de repartiment de begudes amb el rètol de la desapareguda fàbrica de la ronda de Ferran Puig.
En un reportatge d'aquella època no hi pot faltar el testimoni d'una inundació, en aquest cas la de l'any 1970. La plaça de Catalunya sensiblement afectada per l'aiguat. I ran del Pont de Pedra, la casa que poc temps després s'enderrocà per donar més aire al carrer que ara porta el nom de Santa Clara.
Un tombarell de tracció manual, per la recollida d'escombraries mostra amb quins mitjans comptaven els antics serveis de neteja pública.
El típic Tarlà de l'Argenteria, en aquesta representació acredita els canvis que ha experimentat en la seva vestimenta. En aquest cas, corresponent als anys quaranta, anava vestit de pagès, i cofat amb barretina.
Una relíquia d'un passat sortosament superat, és el pas a nivell. Vianants, bicicletes i automòbils, retinguts, en espera que passi el tren, s'alcin les barreres i puguin continuar el seu itinerari.
L'antiga estació de França, coneguda aleshores com la del tren gros, per distingir-la de les, ara desaparegudes, dels trens petits. Amb el curiós dispositiu del giratori per canviar la direcció de les màquines.
La plaça de Toros, plena a vessar, en la part que es veu de graderia. Com que no apareix en la foto el ruedo, no podem saber si es tractava d'una corrida o d'un espectacle folklòric, que solia ser quan s'omplia més la graderia. L'any 1950, el de la foto, encara era la plaça de Toros de Santa Eugènia. Girona, abans de l'any 1963 no tenia ni plaça de Toros ni cementiri municipal. Una pertanyia a Santa Eugènia i l'altre a Sant Daniel. Municipis que, junt amb Palau-sacosta, l'any 1963 s'annexionaren a Girona.
