En els països que tenen bons sistemes d'anivellament... els territoris més pobres disposen d'uns ingressos pròxims a la mitjana, però en cap cas els territoris més rics... passen a estar-hi per sota després, com passa a Espanya", escrivia a l'any 2006 Núria Bosch, catedràtica d'Hisenda Pública, ara reconvertida en musa de la viabilitat econòmica d'un estat propi.

Doncs bé, a l'Estatut es consagra un sistema de finançament fonamentat en l'exigència d'aquest principi d'ordinalitat. Aquest precepte, propi dels estat federals, es recull a l'article 206.5 quan diu: "L'Estat ha de garantir que l'aplicació dels mecanisme d'anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l'ordenació de rendes per càpita entre les comunitats autònomes abans de l'anivellament".

Tanmateix es tracta d'una formulació factible per Catalunya però no per al conjunt de comunitats, alhora que és una incitació a un repartiment dels ingressos en base a la població.

El càlcul seria senzill. Se sumen els ingressos del 50% de l'IRPF i IVA i el 58% d'altres impostos especials com els hidrocarburs, el tabac i l'alcohol, tal com estableix l'Estatut en les disposicions addicional vuitena, novena i desena. Un cop calculats, es reparteixen segons el nombre d'habitants de l'Estat. Automàticament, la ràtio de diners per habitant seria la mateixa arreu i s'acabaria la història d'uns que estan per sobre la mitjana i altres per dessota.

Ara bé, també desapareixeria l'efecte redistributiu dels impostos que consisteix que tots els ciudatans de tots els territoris tinguin el mateix nivell de serveis públics. És clar que per als defensors d'un estat propi no importa la solidaritat entre pobles sinó que el que és meu és meu i els altres que es fotin. Solidaritat? Ah! Bé, diuen. Però només una mica per no caure en la prodigalitat que implica donar sense mesura.

I l'equitat? Per als independentistes la distribució de la riquesa és un desideràtum, quelcom desitjable, però abans que res hi ha els de casa. Per tant, no cal preocupar-se per la igualtat social de la resta de pobles de la pell de brau sinó predicar que només cal pensar en Catalunya. Aconseguida la independència, aleshores es podria començar a solucionar la manca d'equitat entre els catalans.

Aquests raonaments esdevenen patètics quan s'assumeixen pels partits d'esquerra no nacionalista (PSC i IC-Verds/EUiA) i demostren com ha calat l'egoisme de caràcter identitari.

Mai sortiran del cercle viciós si no rebutgen els cants de sirena dels qui els emplacen a deixar de banda la solidaritat i l'equitat sota l'estigma de ser assenyalats com uns botiflers.