Peter Mandelson, un dels creadors del Nou Laborisme, va declarar als anys 90: "Avui tots som thatcheristes". La genialitat de Margaret Thatcher fou la de seduir a socialistes sensats, com Felipe González ("and how right you were Prime Minister") i també a l'artífex de la perestroika soviètica Mijail Gorvatxov que, en un article sorprenentment molt elogiós publicat en el New York Times, reconeix Margaret Thatcher com un dels polítics més importants del segle XX, un personatge indiscutiblement històric.

Acusar Margaret Thatcher -i no els bancs centrals- d'haver posat els fonaments de la crisi financera de 2008 és una injustícia i un greu error. L'economista Joaquim Muns, exdirector executiu de l'FMI i del Banc Mundial, ha rebatut aquesta fal·làcia en aquests termes "La conducta dels bancs centrals ha creat un dels cercles viciosos més perversos d'aquesta crisi". A The economic legacy of Mrs. Thatcher, Nicholas Crafts, professor d'Economia de la Universitat de Warwick (GB), resumeix el llegat econòmic de l'era Thatcher en aquestes dades objectives: si es mesura el PIB per càpita essent el de Gran Bretanya 100 en tot, al 1820 el dels EUA era de 65, el d'Alemanya de 51,9 i el de França de 54,7; a començaments del segle XX, EUA va avançar la Gran Bretanya i al 1979 el PIB era ja del 142,7, Alemanya estava en 115,9 i França en 111,1. Doncs bé, al 2007, l'últim any del thatcherisme, l'avantatge d'EUA es va reduir a 130,2 i tant Alemanya (95,9) com França (91,3) havien tornat a quedar per sota de Gran Bretanya.

L'afirmació contundent de l'expremier britànica "no existeix res anomenat societat. Hi ha homes i dones i hi ha famílies" hauria de fer-nos reflexionar a nosaltres, catalans. És una música que hauria de sonar en les nostres oïdes, però ens hem anat quedant sords pel camí. Fa 700 anys el gironí Eiximenis havia proclamat: "Abans que les comunitats fossen, estaven els homens separats per cases". El "seny" i la "bona rahó" varen fer que a Catalunya les cases i les famílies no varen donar mai a ningú potestat absoluta sobre si mateixes, sinó "amb certs pactes i lleis", i només "per millor estament llur" (per millor Benestar de les Famílies), com ha explicat de forma excepcional el gran jurista català i acadèmic Joan B. Vallet de Goytisolo en la seva obra Reflexions sobre Catalunya. Relligament, interacció i dialèctica en la seva Història i en el seu Dret (2007).

Margaret Thatcher rebla el clau i ens ho podem aplicar a nosaltres mateixos, els catalans: "Gran Bretanya (Catalunya) i el socialisme (i el nacionalisme) no són la mateixa cosa. Us donaré la meva visió: teniu dret a tenir l'Estat (Generalitat) com a servidor i no com a amo. Aquesta és l'essència d'un país lliure". Famílies fortes, municipis lliures (de partitocràcia), Generalitat regida pel principi de subsidiarietat, monarquia federativa, Unió Europea: aquest és el veritable ADN català.

Manca, però, la reforma jurídica estructural fonamental del capitalisme que no va portar a terme el tatcherisme, sinó amb falses privatitzacions. Louis Salleron, el jurista i economista més clarivident i més desconegut del segle XX, la va formular, en la seva obra Six études sur la propiété col·lective, amb aquest axioma: "La persona, amb el seu treball, crea un capital nou sobre el que adquireix un dret de propietat".

L'Estat-Generalitat ha de respectar i garantir aquest dret si vol respectar la dignitat de la persona. La societat moderna, per una banda, és una societat d'assalariats (el 80 % de la població activa); la renda del món salarial excedeix ja del 60% de la renda nacional. El progrés tècnic, per altra banda, demanda cada vegada capitals més concentrats.

La reforma jurídica de la propietat capitalista ha de permetre a l'assalariat accedir a la formació del capital nacional, font d'estalvi , d'inversió i de creació de llocs de treball, a través de la "propietat col.lectiva privada": "l'ouverture de la propiété capitaliste aux asalariés doit se faire en les intéressant non seulement comme épargnants, mais en les créant des droits sur la capital en formation" La legislació actual (sigui neoliberal, socialdemòcrata o comunista) barra el pas a aquesta reforma fonamental.

Si no hi ha estalvi, si no hi ha capitalització, no hi pot haver inversió i, per tant, no hi haurà creixement ni creació de llocs de trebal ni Estat de Benestar, per altra banda, insostenible. En canvi, l'estalvi i la capitalització que podrien aportar els assalariats a la formació del capital nacional faria possible passar del Benestar de l'Estat-Generalitat (malversació, enriquiment il·lícit dels polítics, corrupció institucional, endeutament, dèficit, partitocràcia) al Benestar de les Famílies (sanitat responsable, educació lliure, pensions sostenibles, patrimonis familiars, superàvit).

Si no voleu ser persones ni famílies lliures i propietàries del fruit del vostre treball tindreu, a canvi, un Estat propi-Generalitat malversador (50.000 milions de deute), confiscador del fruit del vostre treball , lladre i institucionalment corrupte (des del 1982, quatre consellers d'Economia i Finances de la Generalitat han estat a la presó).