Cartes

Solà «dixit»

JOSEP RUIZ GARCIA. SANTA COLOMA DE FARNERS.

Aquesta frase la va popularitzar La Trinca fa uns quants anys i ara l´amic Sr. Solà (CiU), alcalde del meu poble per obra i gràcia del Sr. Roqueta (PSC), la utilitza per tapar el cúmul de despropòsits i enganyifes que hi ha al darrere de la concessió, explotació i gestió de la piscina coberta de Santa Coloma Farners.

La concessió allà per l´any 2008 va ser al meu parer un escàndol majúscul. Hi havia una oferta de construcció d´uns cinc milions d´euros, tots ells a càrrec d´un concursant molt experimentat en el tema i amb finançament propi, que va ser rebutjada en favor d´un altre concursant, ni més ni menys que Sport Assitance, representada pel Sr. Enric Truño i Lagares, un conegut «assessor» i «aconseguidor», sense cap experiència aleshores en aquesta matèria. Exregidor de l´Ajuntament de Barcelona i amic íntim del Sr. Narcís Serra, president de la Caixa de Catalunya, avui Catalunya Caixa, en fallida, que li va prestar dos milions d´euros amb la garantia dels drets d´explotació.

Des de la mesa de contractació en què mancaven els representants de la Diputació i la Generalitat com a subvencionadors de l´Ajuntament en part de la obra, fins la UTE que havia de constituir-se segons el plec de condicions del concurs. Aquesta UTE no consta que mai arribés a materialitzar-se ja que els pagaments de les certificacions d´obra que l´alcalde aprovava pagar ell solet, es feia a favor de Sport Assistance.

És a dir, qui manejava els diners era el concessionari que ha presentat concurs, no la UTE. Un autèntic embolic en una obra en la qual jo, que sóc molt mal pensat, crec sincerament que algú o alguns s´han pogut fer un vestit, com es deia abans. Però no un vestit de llana regenerada. Un vestit d´alpaca. Com que no crec que mai s´investigui el cas mai no sabrem el què i el com. Jo en tinc una lleugera idea.

El cas és que el partit independent de l´oposició Colomencs pel Canvi al seu dia a part d´informar la població sobre els inconvenients de tirar endavant el projecte tal com estava concebut. El Sr. Solà i sus muxaxos de PSC i ERC no varen «informar» a misses dites, fins que CPC els va posar en evidència. Des de l´oposició varen advertir també de la inviabilitat econòmica de l´obra i la seva explotació. Mai els varen fer cas, ni tan sols parlar-ne. El que es volia era fer l´obra tant si com no. Set milions i mig gairebé d´inversió és molta inversió i segons el meu recargolat mal pensar en un muntant tan alt és fàcil que es produeixi alguna desviació.

I amb tot això l´interventor municipal, Sr. Albó, que és tan saberut, sense dir-hi ni paraula. Estrany, no?

Llei de l´embut lingüístic

JOAN JANOHER I SADURNI. forallac.

Com podem entendre i acceptar a la vegada la persecució tan descarada que porta a terme el Partit Popular? Aquesta gentussa assetja sense cap mena de sensibilitat ni escrúpols, com tampoc respecta la cultura pròpia del nostre país. Actua de forma antidemocràtica, fent palès el seu estatus de governants; preocupant-se només de destruir la convivència tan rica i cultural de Catalunya.

Almenys nosaltres, el poble, hem d´actuar enèrgicament per aturar-los. Són uns perillosos botxins de la cultura, amb una base total de desconeixement del que representa la immersió lingüística aconseguida a casa nostra. A qui se li acut de desestabilitzar l´harmonia de l´ensenyament? Per quan des de fa un munt de dècades, el sistema sempre ha funcionat; com poden dictaminar mitjançant una llei constitucional des d´un principi, dir que no és compatible perquè una dotzena de famílies xenòfobes i contràries a la nostra identitat així ho demanen.

Igual creuen que som un poble sense drets? O que hem de perme­tre que se´ns aparti del congrés espanyol per parlar la nostra pròpia llengua? On s´ha vist aquesta desconsideració? Si el senyor Wert, i el seu govern, creuen que això és democràtic, que s´ho facin mirar; crec que les regles de joc han de ser ­justes per a tothom, i no poden pas dir que uns quants nens tenen el dret de l´ensenyament en castellà. I em pregunto, i els nostres polítics, no tenen el mateix dret al Parlament? O això només és la llei de l´embut?

El diagnòstic,

una condemna?

MARIA DOLORS SALA LLEAL.

vilablareix.

És ben sabut que tots, quan anem al metge, busquem la resposta, la paraula màgica, que identifiqui el nostre malestar. Per a moltes persones, saber quina malaltia tenen suposa una alliberació; ara que ja sabem com es «diu» el que ens «passa», ja podem posar-li remei. I tots sabem quantes vegades els diagnòstics són erronis.

Però el veritable problema no és l´error en la diagnosi, que ho és, naturalment; el pitjor de tot és que ens posen al damunt una etiqueta: ara ja sóc diabètic, o ara ja tinc un càncer. Tots sabem també el que és l´efecte «placebo», i per això no m´estendré en la seva explicació; i de la mateixa forma funciona el creure que som o portem una malaltia determinada. Una cosa és tenir diabetis (que pot ser temporal o ocasional), o ser un diabètic. Quan ens creiem, afirmem i constantment expliquem que som diabètics, aquesta és l´«ordre» que donem a les cèl·lules del nostre cervell, les quals immediatament es posen en marxa per «materialitzar» allò que les nostres afirmacions i creences li han donat.

No estic parlant del «poder de la ment» ni de «miracles» quan parlo de remissions espontànies d´una malaltia, o la desaparició d´un tumor. Parlo de treure´s de sobre, deslligar-se d´una etiqueta que ens classifica i condemna a allò que representa