Va imaginar un sopar d'inici de campanya. Allà havia de començar la gran victòria. El seu màxim líder se li va atansar, la va tocar, la va tractar com un objecte. Va sentir repugnància.
Pensava en aquell regidor de Cultura que li prometia que ho havia vist tot, que allò no es podia permetre. Aquell que va escriure un tuit cansat de pressions perquè volien que signés l'indefensable. Un tuit que va esborrar. Fins i tot va parlar de dimitir amb algun alt funcionari de la Diputació! Deia que no ho suportava.
Li va venir al cap aquell diputat provincial a qui no coneixia gaire bé, malgrat ser també alcalde. El diputat que ho havia explicat tot. Fins i tot davant d'altres alts càrrecs del partit. Ho havia xerrat a periodistes.
Va pensar en el judici. Tot ha estat una invenció. Ningú havia vist res, tothom havia desaparegut.
De cop se'n va adonar: tot havia estat fruit de la seva ment. Havia aconseguit el que volia. El desig de tota persona: perdre la feina, viure l'escarni públic i quedar com una fulana. Sí, el que tota princesa somnia.
