JO TAMBé SóC SISTèMIC

29.04.2013 | 08:12
JO TAMBé SóC SISTèMIC
JO TAMBé SóC SISTèMIC

A finals del passat novembre, Europa va ajudar les entitats financeres espanyoles que l'Estat havia nacionalitzat amb gairebé 40.000 milions d'euros, però amb condicions draconianes. Entre d'altres, hi havia les següents: reducció dels actius en mès d'un 60%, tancament del 50% d'oficines amb acomiadaments massius, prohibició d'operar fora del seu àmbit geogràfic, limitació de l'activitat al negoci minorista, denegació de préstecs de més del 100% dels seus dipòsits, transferència de 45.000 milions d'actius al banc dolent, amb un descompte superior al 50%, imposició d'una quitació de 10.000 milions als titulars de preferents i deute subordinat, prohibició de fer pràctiques comercials agressives i moltes altres que han ocasionat grans pèrdues a la ciutadania en accions, preferents i d'altres productes financers. El 20-XII-12 en van caldre 1.865 milions més per rescatar BMN, Liberbank, Ceiss i Caja 3. (Ningú se'n responsabilitza? Cap denúncia? Res d'estrany que s'arribi a l'intent de robatori dels ciutadans de Xipre. Si ser europeu és que et puguin furtar part dels diners que has estalviat treballant, senyora Merkel, qui voldrà ser europeu?)
Els gairebé 40.000 milions d'euros esmentats (més d'altres procedents d'ajuts anteriors) van anar a parar a Bankia, Catalunya Banc, Nova Galicia Banco i Banc de València. El cost total per donar viabilitat a aquests bancs (fruit de fusions entre 13 entitats anteriors) és de 68.869 milions d'euros! (Cap responsabilitat? Cap denúncia? I els nostres governants dormen tranquils?)
Imaginin que aquest articulista no entengui per quina raó, si ell estira més el braç que la màniga, ningú no l'ajudi a cobrir els seus forats i, si arramba amb allò que no és seu, acabi entre barrots, i, en canvi, als directius dels bancs esmentats no només no els passi res havent fet les dues coses sinó que se'ls tornin a deixar els diners que han malversat. Per què?, demana l'articulista. Per què si un banc s'ha quedat amb teranyines a la caixa no se'l deixa acabar de caure com passaria amb qualsevol mortal?, insisteix. I la resposta baixa del cel dels entesos financers: Perquè es tracta d'entitats sistèmiques. Ah, caram! I què ès una entitat sistèmica, un banc sistèmic? Aquell que està relacionat amb una xarxa d'empreses tan intricada que, si en deixes caure una, cauen totes com una filera de fitxes de dominó, li responen. Ah! I entén que el totxo, la construcció, era d'aquestes empreses: un pis demana ciment, sanitaris, línia blanca, electricistes, fustes, mobles... Però la bombolla immobiliària bé va petar per la llei de l'oferta (massa) i la demanda (poca). I aquest articulista pensa si no poden tornar a petar, aquests bancs, si ja comencen endeutats fins a les celles i amb els handicaps imposats des d'Europa. Si es deixés caure una d'aquestes entitats, la gent tindria por, trauria els diners de les altres i arribaríem al corralito, li reblen. I l'articulista entén que el papus de la por i el corralito argentinoxipriota han jugat un gran paper en això de no deixar caure bancs. Qui es fa responsable, de la viabilitat de les entitats sanejades?, demana. I ningú no respon. Al fons sent una veu: A partir de no se sap quan, la unitat bancària europea, potser... A l'articulista no el convenç i té una temptació: gastar-se els pocs pistrincs que guanya honradament i declarar-se sistèmic. Sense diners, no puc pagar el col·le?gi del meu fill ni la llum ni el gas ni l'aigua ni la benzina del cotxe... Inflingeixo grans inconvenients a d'altres empreses. Ergo, sóc sistèmic. Que se m'ajudi... Però, res.
Sortosament, només era una temptació i l'articulista seguirà fent equilibris entre retallades i retallades. No vol adonar-se que el sou d'un diputat espanyol és de 3.126€/mes amb dues pagues extra (podent arribar a 6.500€ i tot, si tens càrrecs) enfront dels 600 i escaig €/mes del salari mínim. Ni que si ets diputat de fora de Madrid reps 1.823,86€ més per a allotjament i manutenció (870€ si ets de Madrid), amb dietes si viatges dins d'Espanya (120€ ) o fora (150€ ). (Cap d'aquests extres no tributa!) I tampoc no vol adonar-se que un ciutadà normal hagi de cotitzar 30/40 anys per poder percebre la jubilació i que els diputats en tinguin prou amb set anys (almenys per cobrar-ne el 80%) i els membres del govern, per percebre la pensió màxima, sols hagin de jurar el càrrec. I això, sense comptar que, en ser elegit, el diputat rep un iPhone 4S, un iPad, un PC al despatx (a més del despatx), un mòdem 3G, un ADSL a casaÉ Es farà el sord quan li diguin que si algú deixa de ser diputat, a més de la indemnització (aproximadament el sou de dos mesos), rep una paga mensual de 2.813 € fins a un màxim de dos anys; el Congrés et paga les quotes de la Seguretat Social, pòlissa d'accidents, ADSL, etc., i la mudança de despatxos.
Tampoc no voldrà recordar que el passat 6-IV-2012, els eurodiputats hispànics van votar si seguir volant en bussines class (BCN-Brussel·les, 1.247€ amb Ibèria) o en classe turista (150 € amb Vueling) i només van votar a favor de la classe turista quatre diputats: Ramon Tremosa (CiU), Rosa Estaràs Ferragut (PP), Oriol Junqueras (ERC) i Raül Romeva (Iniciativa). I ja que parlem d'eurodiputats, mirarà d'oblidar que tenen un sou estratosfèric: abans d'impostos, segons dades del 2011, 7.956€ (6.200€ nets). I cal sumar-hi les dietes de despeses generals, viatges, bitllets de 1a classe pagats, siguin d'avió, tren o vaixell, i si empren el propi cotxe reben 25€ cada 100 km (amb peatges pagats) i, si no tenen cotxe oficial, 3.000 € anuals per a taxis i assessors, que poden pujar a 15.000€.
L'articulista, és clar, no sent el ministre Montoro quan parla de fer pública la llista de morosos i defraudadors a Hisenda, quan el primer morós que no retorna l'IVA als empresaris és ell. I, a més, esdevindrà orb, perquè la xarxa va plena de defraudadors hispànics, amb noms i cognoms, a partir d'articles sobre defraudadors fiscals avalats per catedràtics com V. Navarro (569, per ser exactes, a la banca suïssa HSBC, i els Pujol no hi són, en contra del que opina El Mundo). Segons la mateixa Agència Tributària espanyola, el 74% del frau fiscal se centra en les grans famílies, els grans empresaris i la gran banca espanyola, amb un total de 44.000 milions d'euros que Estat i comunitats autònomes deixem d'ingressar. Una quantitat que gairebé assoleix la xifra del dèficit de despesa pública social espanyola respecte a la mitjana de la UE-15 (66 milions d'euros); és a dir, la despesa que Espanya hauria de gastar en el seu Estat de benestar (sanitat, educació, llars d'infància, I+D, i altres) pel seu nivell de desenvolupament econòmic. Si parles amb inspectors d'Hisenda et diuen que ningú no gosa posar el cascavell al gat si no vol sortir-ne escaldat. Per això, la majoria d'investigacions sobre frau fiscal, en comptes de focalitzar els experts en enginyeria financera, se centren en les classes mitjanes (amb salaris del tot transparents) i, sobretot, en els autònoms i professionals liberals, el frau fiscal dels quals, segons la mateixa agència, només representa el 8% del frau fiscal total. Excusin-li aquestes dades. L'articulista és un ningú, un desastre. No és sistèmic ni diputat ni corrupte ni defraudador fiscal ni objecte de cap espia perquè no dina a La Camarga. Un zero a l'esquerra.

Enllaços recomanats: Premis cinema