Cartes

01.05.2013 | 00:00

Fuga de cervells; realitat o ficció?
Eloi Mauri Oliveras. cassà de la
selva.
En primer lloc, cal comentar que l'acció en la qual persones qualificades d'un país marxen a l'estranger, per buscar millors oportunitats de futur per manca de possibilitats en el seu, és el fenomen denominat com a fuga de cervells. Aquest fenomen, malauradament està en una fase d'emergència important i consegüentment cada vegada es converteix en una opció més profitosa i habitual. Per tant, persones qualificades abandonen el seu país a la recerca d'un futur més esperançador i vet aquí que té lloc l'anomenada fuga de cervells. Això és evidentment una conseqüència d'una mala gestió econòmica, una vegada més, per un Govern (espanyol) que mostra les seves carències de control de la situació actual. És indignant que quan hom acaba la seva etapa de formació professional, amb manca d'ajudes i preus desorbitats, no pugui tenir com a primera opció romandre al seu lloc d'origen i haver de buscar-se la vida fora de casa. No obstant això, també podríem dir que té una part bona, aquesta és la possibilitat d'adquirir una independència i maduresa personal pel fet d'espavilar-se i buscar-se la vida fora. Malgrat aquestes coses bones, no deixa d'amagar la impotència d'unes generacions que viuen amb el pensament centrat a deixar el seu país per manca d'oportunitats i garantir una possibilitat de subsistir en el futur. Finalment, només cal reiterar que és indignant que una persona qualificada no pugui optar a quedar-se al seu país per manca d'oportunitats com a conse?qüència d'una política econòmica fraudulenta i incontrolada.

Matriculacions o discriminacions?
Maria Bota Vilar. llagostera.
Si és que als catalans ens agrada que ens preguin el pèl. Perquè si no, entre d'altres coses, no acceptaríem uns preus tan abusius en les matrícules universitàries. No entenc quina és la diferència amb la resta d'Espanya, no és normal que si som tots tan espanyols i iguals, ens tractin diferent. El que també em sembla abusiu, és com s'ha dissenyat el sistema de matrícules universitàries i de cicles formatius. Als estudiants que tenim com a primera opció un grau universitari, i com a segona opció un cicle formatiu superior, no podem matricular-nos en igual condicions que la resta d'estudiants; i per què no ho podem fer? Perquè les matriculacions a cicles són abans de la publicació de la primera assignació de places universitàries. Què vol dir això? Doncs que has de matricular-te del cicle i pagar-lo abans de saber si entres o no a la universitat. Si després tens la sort d'entrar a la universitat, els diners del cicle, ves per on, es perden, no els pots recuperar. Avisada la Generalitat, i comen?tat el cas al Departament -compe?tent- d'Ensenyament, aquests em diuen que en aquests casos no han de tornar els diners. Per això dic, ja n'hi ha prou! Ja està bé de tractar-nos així, no només paguem més del doble per estudiar un grau que a més, quan cal, no ens tornen els diners.

Dalí, París-Madrid
Jordi Pausas. París.
Després del gran èxit de la gran exposició consagrada a Salvador Dalí que ha tingut lloc aquest hivern al Centre Pompidou de París, des d'ara ja es pot admirar al Reina Sofía de Madrid fins a primers de setembre, però, paradoxalment, aquesta exhibició no es podrà veure a Barcelona.
És més que evident que alguna cosa no acaba de rutllar en la política cultural de Catalunya en referència al gran pintor empordanès. Cal recordar que Bartomeu Marí, director del Museu d'Art Contemporani de Barcelona, (Macba), va declarar a la premsa el febrer del 2011 que el gran absent d'aquest museu, Salvador Dalí, "una figura emblemàtica i profundament problemàtica" hi seria incorporat l'any 2012. Però aquest propòsit no ha estat portat a terme possiblement perquè Dalí contradiu l'ortodòxia d'aquest mu?seu que es nega a acceptar l'existència de l'art figuratiu contemporani. Catalunya, seny i rauxa...

Obrim els ulls
Ramon Viñas i Torné. cassà de la
selva.
El debat generat pel món del futbol ha arribat a nivells històrics en els últims anys, patint un creixement exponencial i paral·lel a les enormes quantitats de diners que aquest mou. Certament, els mitjans de comunicació ja parlen més del fill d'en Gerard Piqué que dels milions de nens afamats que viuen a l'Àfrica, i això és un gran problema. Al meu parer, hem de començar a infravalorar el petit mèrit d'introduir una pilota entre tres pals, no perquè això sigui fàcil -perquè no ho és-, sinó senzillament perquè és un ideal infantil que no soluciona els vertaders problemes de la nostra societat. Ara que els resultats blaugranes semblen trontollar, potser és una bona oportunitat per demanar a polítics i ciutadans que obrin els ulls i que comencin a ser realistes i conscients dels problemes que ens envolten.

El Sant Jordi de la ciutat de Figueres
Francesc A. Picas. la jonquera.
Sempre hem llegit que els guerrers de l'edat mitjana anaven a la guerra coberts d'armadures, de cap a peus, per evitar les sagetes dels enemics. Mai no hem entès perquè al valerós Sant Jordi que Figueres li ha aixecat un monument a la plaça de Catalunya, s'exhibeix amb el cul enlaire i per sobrepuig amb el perill que el drac ferotge se li mengi les delícies masculines que exterioritza.
Si aquest Sant Jordi despullat s'acostés a una princesa, el prendria per un violador i li plantaria cara amb unes estisores a les mans. Nyicris de cames i de mirada perduda, aquest no és el nostre Sant Jordi. Si Fages de Climent l'hagués conegut li hauria dedicat un epigrama. L'intrèpid Sant Jordi de Figueres en la batalla contra el Drac ha perdut la capa i els calçotets.

Enllaços recomanats: Premis cinema