Formentera, illa idíl·lica

01.05.2013 | 00:00
Formentera, illa idíl·lica
Formentera, illa idíl·lica

Aquest any he vist dos documentals de l'illa de Formentera a la TV-3. Tots dos farcits d'una carrega poètica que provoquen a l'espectador la necessitat peremptòria d'anar-hi, perquè allà encara roman la natura en estat feréstec i el silenci no està esgarrinxat amb sons antipàtics. Les platges de sorra blanca fregant els braus i espadats penya-segats obscurs, les postes de sol rogenques que tenyeixen de porpra les copes dels arbres i les façanes de les cases, fins el mar agafa el color dels pètals de rosa. Illa paradisíaca, com hi ha món.
Els dos reportatges presenten els autòctons acollidors i cordials, fins els estrangers, atesa la beatitud de l'espai, s'han convertit en sedentaris. S'acomodaren bé a l'illa i desplegaren un estil de vida senzill, elemental, pretesament primitiu; alguns encara viuen en cases sense electricitat, ni aigua corrent, i no en saben ni en volen saber res de les noves tecnologies, ni de les xarxes socials. Si bé Formentera és petita (23 quilòmetres de la Sabina al Far de la Mola), ells viuen al marge dels autòctons, amb els quals mantenen una relació freda, no tensa.
Aquesta comunitat, restes dels hippies que cercaren l'illa com un espai edènic, representen la nota musical i artística. Alguns s'hi han quedat definitivament i no en surten perquè senten horror per la ciutat plena de gent atrafegada i sorollosa; asseguren que no poden fugir-ne perquè no suportarien el pànic escènic que patirien en un carrer urbà. Certament no tots els antics hippies sobrevisqueren en el temps del desori de la droga, alguns moriren per una sobredosi psicotròpica. La flagrant paradoxa: crítics amb el consumisme compulsiu de la societat massificada i unidimensional, i ells consumiren profusament LSD i heroïna. Alternatius, antisistema, hippies, contraculturals, que es nodriren a bastança del propi sistema i de la cultura menyspreada. He conegut al llarg de la vida un fotimer de persones alternatives i no he trobat mai en elles cap discurs sòlid i convincent que no fos l'hedonisme i el veure passar els núvols sense fer ni un brot de feina. Ressentits i envejosos, que es fan els importants i els interessants i jo mai he entès el perquè.
Aquests dos documentals fets amb mirada esbiaixada, xopa de cultura urbana barcelonina, proporcionen una imatge de Formentera que si és verdadera en els mesos que no hi ha turisme, és fal·laç quan l'illa està plena de gom a gom. Aquest és el motiu pel qual alguns catalans surten en el mes de juliol i agost decebuts, puix ells buscaven la calma, el paisatge silent i xoquen amb el brogit ciutadà i l'aglomeració. Certament la gernació cada any és pitjor. Fa una dècada vaig escriure que l'illa havia de decidir què volia ser de gran i ara m'adono que el temps ha passat tan acceleradament i intensa que en qüestió de pocs anys Formentera n'ha complert molts més del que determina el calendari; crec que en una dècada ha fet una embranzida i un recorregut pel temps de trenta anys i per aquest motiu corre el risc d'envellir-se sense haver-se fet adulta. El mateix que li passa a l'adolescent precoç que esdevé vell prematur als 30 anys o a la noia de 23 que ha crescut tan ràpida que amuntega ja experiències vitals que una dona de 50 no ha tingut i possiblement no les viurà mai.
L'èxit sobtat, la munió descontrolada, fa que aquella Formentera rústega i arcaica, sòbria i corprenedora, només pugui ser gaudida per aquells que trien l'estada fora del període vacacional. Tanmateix hi és i alguns privilegiats la poden gaudir i és quan hom s'adona que efectivament, com diuen alguns nadius, Formentera no va travessar el segle XX i saltà del XIX al XXI. En el mes de maig es recupera el silenci antic i s'observa amb claredat com molts illencs segueixen aferrats al costumisme d'antany: en el forn couen el pa, mengen les verdures de l'hort regades amb vi casolà i maten el porc i l'aviram; van caminant de llur casa a la botiga més propera. Vida tranquil·la, reposada, i gust per la conversa al costat de la llar de foc.
Els abruptes i rostos cingles i el molt terreny improductiu pel rocam, junt amb l'escassedat d'aigua dolça, van contribuir que el nombre d'habitants no passés dels quatre mil. Instint de supervivència, l'illa no podia alimentar més boques. La terra ni els peixos del mar no donaven per més. Fins hi ha períodes històrics, quan els corsaris la saquejaven va quedar deshabitada (segles XV i XVI) i fou necessari repoblar-la en el segle XVII. Els nous habitants el primer que feren fou construir torres defensives de guaita.
Ara bé, la poca població i l'accés difícil a l'illa (abans representava perdre un dia de vacances), com el fet d'estar arraconada del turisme de masses, han contribuït que no quedés brutalment edificada. Els espais selvàtics dominen i les construccions dignes a l'estil arquitectònic balear: casetes amb porxo, de façanes encalcinades, i envoltades d'horts. Algun edifici trenca l'harmonia però cap d'ells grinyola amb excés.
En el mes de febrer es va conèixer un treball realitzat entre grans viatgers i després d'una votació situaven una platja de Formentera, Ses Illetes, com una de les més boniques del món, la segona de l'Estat espanyol, darrera de la platja gallega "Las Catedrales" i la quarta d'Europa. Sens dubte, la llenca de terra que va de la Savina a Espalmador és un dels indrets més meravellosos del món.

L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema