El conseller d'Economia i Coneixement ha declarat que no presentarà el pressupost de 2013 fins que no sàpiga quina "és la xifra de dèficit exacta" que li assigna el Govern central. Caram!

¿No sap que és un privilegiat si es compara amb els ajuntaments, obligats legalment a aprovar-los equilibrats en ingressos i despeses, és a dir, amb dèficit zero?

Tot seguit ha afegit "que els que més ens pressionen dient que volen que presentem uns pressupostos, ho volen per dir al dia següent que aquests pressupostos són impresentables". Quina brillant dissertació! I conclou que no passaria res si es prorroguessin els del 2012 durant tot el 2013. Petulància o inconsciència? Oblida que el Decret 170/2012 de 27 de desembre permet només disposar d'un 72% de les despeses inicials de l'any passat destinades a manteniments, consums, serveis a tercers, subvencions i inversions? Això vol dir que a finals d'estiu, anant bé, la Generalitat no admetrà factures per compres o prestació de serveis. Què farà? Guardar-les en un calaix fins a l'any 2014?

El conseller Andreu Mas-Colell, geniüt i malcarat, és un economista prestigiós per la seva contribució a la teoria abstracta de l'equilibri general d'una economia d'infinites dimensions però incapaç d'equilibrar els pressupostos de Catalunya perquè li manca conèixer una variable. Aquí hi ha gat amagat! Aquest especialista en models economètrics és un penques!

Efectivament, la incertesa sobre l'evolució d'una crisi, agreujada per les polítiques d'austeritat, fa difícil preveure els impostos que es recaptaran. També l'estalvi esperat, ?fruit de retallar la despesa, no s'assolirà si les desviacions fan trontollar les previsions inicials. Ara bé, malgrat aquestes incògnites, els pressupostos de qualsevol administració publica són un exercici necessari de planificació. Les hipòtesis de partida han de permetre elaborar unes previsions d'ingressos que com a mínim s'han d'aconseguir i d'unes despeses que com a màxim s'han d'executar.

Per tot plegat, les reticències del conseller són excuses de mal pagador. La seva actuació en aquest afer és una variant del dilema del presoner que s'explica en la teoria dels jocs d'estratègia econòmica, de la qual ell és un teòric expert.

En efecte, s'està jugant a l'equidistància entre la col·laboració amb Madrid exigida per alguns sectors empresarials i l'acontentament d'un soci com ERC que no vol desgastar-se amb més retallades socials. El resultat d'aquest joc no és de suma zero sinó que, en el conflicte entre els dos presoners (CiU i ERC esdevenen captius de la seva estratègia), ambdós hi surten perdent però qui ho paga és la gent de Catalunya.