o sabria pas dir on els he començat de veure. Altres anys m'ha passat el mateix. Això em diu que ho estic observant ja fa temps, potser allò que es diu sense ser-ne plenament conscient. No sé si són els mateixos de les altres primaveres i estius. Em sembla que els he vist, però no sé on. Podria ser al Call jueu de Girona, tot perdent-se per carrers estrets, o a la rambla de Sant Feliu de Guíxols menjant-se uns gelats de taló alt; també els podria haver vist, amb cares de satisfacció, al passeig d'Empúries, a l'Escala, o els podria haver retratat al claustre de Sant Pere de Rodes, aquell dia que vaig prestar el meu dit al disparador de la seva màquina; o potser el dia que els vaig fer la foto eren a Llançà, a tocar de la barca de l'Ansón, o al Camí de Ronda, enfilant-se per Torre Valentina. Són uns turistes com cal. No he parlat amb ells, no sé d'on vénen i els nostres idiomes potser no s'assemblen en res, però sé que ens entendríem per damunt de les paraules diferents. No sé si són dels que fan diners a dojo o si són d'aquella majoria que mira prim; si són d'aquests, molta gent els diu turistes d'espardenya, però això no està bé. Són correctes i això és el que compta. No us sabria pas dir què portaven elles per vestit, si anaven de boutique o de bata de mercat, ni si els homes duien samarretes del cocodril autèntic o del fals, però els he trobat elegants. Elegants en el seu saber fer turisme, en el seu comportament respectuós, una gent de bon rebre. Se'ls veu amb ganes de mirar les coses i ni me'ls sé imaginar alterant cap ordre dels que han trobat aquí. Els nens de la colla són d'aquells que quan acaben la llauna del refresc se la guarden fins a trobar una paperera o un contenidor. No els he vist entrar al seu hotel, però em sembla que allà on s'hostatgen estan contents d'ells, no han trencat res, no s'han enfilat ni a la palmera del pati ni a la barana del balcó.
Els meus turistes -ja ho veieu, els dic meus- estic segur que tornen cada any, puntualment, per bé que jo no sàpiga dir on els he vist. He parlat dels meus turistes a unes quantes persones, que m'hi fiquen la cullerada. L'etern opositor negrós m'ha comentat que dec haver sofert un miratge perquè aquí no tenim turisme digne, perquè tot se'n va cap al sud avall, que hi ha més crema cremada; aquí, turisme d'espardenya, repeteix. Després, un agent de l'ordre m'ha dit que res, que només vénen turistes conflictius de les tres b que són borratxeres, bretolades i brega, que aquí res de cavallerositat. Un periodista sensacionalista em talla dient que els meus turistes no serien pas notícia suficient, que els meus turistes no fan vendre diaris. Un funcionari de Turisme m'observa que tinc pa a l'ull perquè els turistes de ben educats ja ho són tots, absolutament tots. Plegaria, perquè tothom ho veu del color del vidre amb què s'ho mira.
Amb tants de comentaris i enquestes de fireta, encara em farien dubtar. Aviat no sabria dir si són de debò aquells turistes que jo m'havia cregut correctes, respectuosos, agradables. Qui sap si vaig tenir un somni, com un desig inabastable.
Però a punt de les primeres campanades del turisme, el cor em diu que tenim una esplèndida realitat, motor de benestar i de pau, de ventures i de coneixences. I si els visitants i els turistes porten espardenyes no per això els mirarem malament. Fet i fet, aquest país -i tants d'altres- també va amb espardenyes i són ben galdoses i tronades. Benvinguts, turistes, a compartir alguna cosa del que podem oferir-vos en aquesta terra.
