Penjats del
món virtual
david arboix i arús. Banyoles.
Veiem molt sovint com les noves tecnologies estan absolutament presents en la nostra societat. Els telèfons mòbils es veuen arreu, vivim envoltats de whatsapps, piulades, facebooks i d´altres... Un pèl marejant, si no es porta amb moderació, i no dic res dels joves, molts d´ells, mancats encara de criteri sòlid. Aquests adolescents i els que ja voregen l´edat adulta els podem veure sovint totalment enganxats al telèfon o qualsevol gadget que els comuniqui amb el món virtual. No hi fa res on estiguin: al carrer, l´escola, a la consulta del metge, al bar, a taula, a l´habitació... Fins i tot quan estan amb els amics, interrompen la conversa, és clar, ja se sap: «em truquen, missatge... socors! És prioritari!»
Les noves tecnologies han vingut per quedar-se i penso que tot plegat és bo però també, que tot demana la seva mesura. Farem bé els més grans si, com sempre, anem per davant i els ensenyem amb un bon exemple i un bon ús de tots aquests instruments.
Criteris... científics?
M. Àngels Vila Safont. FIGUERES.
Divendres passat no vaig poder evitar la pell de gallina i les llàgrimes als ulls mentre escoltava la ràdio tot conduint: el fill català d´un parlant nadiu del flamant «Lapapyp» feia notar que, mentre els parlants del «Lapao» tenen al darrere una comunitat lingüística prou sòlida d´uns quants milions de parlants capaços de riure-se´n del greu despropòsit perpetrat pel govern de torn, els pobres 6.000 parlants de l´aragonès veuen cavar la seva tomba definitiva.
N´hi ha que parlen de neofatxes... Ehem... Ja em perdonareu, però aquest terme em costa de pair: per a mi els fatxes són fatxes i prou! I es veuen a venir de lluny. Però això, que, a priori, sembla que hauria de ser un avantatge, més aviat és un inconvenient; sobretot quan les seves bertranades múltiples ens amenitzen, dia sí, dia també, menyspreant la nostra intel·ligència i qualsevol interpel·lació al sentit comú. M´estalvio la tasca llastimosa de fer-ne un memoràndum perquè passo de la mala gaita a l´astorament, de l´astorament a la impotència, de la impotència al dolor... i sant tornem-hi! (en aquest ordre o qualsevol altre...).
És que no hi ha manera que ens deixin viure (i parlar) en pau?
Mes de maig
Paquita Xarles Arnau. girona.
El mes de maig és dedicat a la Mare de Déu. Anys enrere, al capvespre, acudíem a la parròquia per celebrar el mes de Maria, una pregària senzilla però viscuda. Molts recordem amb goig aquelles vetllades, l´altar de la Verge s´adornava amb flors fresques collides als jardins de les nostres cases, no teníem diners però sí bona voluntat. Aquestes devocions amb els temps i els canvis s´han perdut, continuem recordant Maria el mes de maig però tot és més breu, no tenim temps, les circumstàncies són unes altres i la nostra manera de pensar, també.
El maig és el mes de les flors, ha esclatat la primavera, hi ha vida nova per tot arreu, Girona «en temps de flors» llueix de cap a cap, els carrers s´omplen de gent que va i ve, tot fa goig, són dies de brogit i alegria. Enguany tot i la crisi l´ambient és festiu, els punts de flors, una meravella, als restaurants i bars de la zona no queden taules lliures al cap de setmana. Voldria des d´aquestes ratlles felicitar als organitzadors, responsables i treballadors que han convertit Girona en un jardí florit. Gràcies per fer-nos gaudir d´uns dies d´alegria, d´un oasi al mig del desert econòmic que estem vivint. Gràcies i enhorabona.
Al Ministre d´Educació del Govern espanyol, Sr. Wert
Joan Gironès I Muñoz. VILABLAREIX.
Benvolgut Sr. Wert, per alleugerir el seu neguit i preocupació per la suposada marginació de la llengua d´en Cervantes a les escoles públiques catalanes puc donar fe que pot estar ben tranquil. Tinc un nét de cinc anys nascut a Enschede (NL) que fa tot just nou mesos ha arribat de Nederland i està escolaritzat a l´Escola Madreny de Vilablareix des de començament de curs. El passat diumenge quina va ser la meva sorpresa quan em pregunta «Cómo te encuentras, abuelo»; vaig quedar que si en punxen no em treuen sang, en comptes de parar la conversa li vaig seguir la beta, i així una bona estona. La llengua de l´Estat espanyol no li han ensenyat ni nosaltres els avis, ni el seus pares (holandès i catalana), ni amb qui normalment es relaciona. Per tant, el meu reconeixement a l´escola pública catalana i en aquest cas l´Escola Madreny per la seva qualitat pedagògica així com dir-li que aquí té una mostra del respecte a la pluralitat amb els idiomes que al cap i a la fi són cultura. La marginació, l´ofec o persecució de qualsevol llengua és crear una societat inculta. Sr. Wert, estigui tranquil i deixi que la mainada es culturitzi.
Despesa en cultura
Joan Boronat Lecha. BLANES.
Tot sovint llegim cartes als directors dels diaris, criticant que a Catalunya malgastem molts diners en qüestions que qualifiquen de supèrflues, com la cultura i la llengua, mentre, diuen, no es fa res per solucionar el problema de la desocupació. Els desnonaments i la manca de carreteres són responsabilitat del Govern central. La manca de treball a Catalunya és un problema provocat pel Govern espanyol, o fins i tot pel de la Unió Europea, que són els responsables d´equilibrar la relació entre oferta de treball i immigració, i són aquells governs els qui ho han de solucionar. Mentre que les qüestions lingüístiques són feina dels filòlegs. Els catalans ens hem de dedicar a defensar la nostra llengua i la nostra cultura, perquè l´Estat espanyol només té cura del castellà, mentre que l´únic tracte que rep la nostra llengua, manin comunistes o feixistes, és de menyspreu i intent d´extermini, amb decisions ridícules, pròpies d´unes institucions formades per gent amb el cervell atrofiat. La defensa de la unitat dels dialectes castellans en l´àmbit mundial (mexicà, argentí, cubà, canari, andalús, etc.) em sembla correcta, però, va inversament relacionada amb el desmembrament que ha patit i pateix la llengua catalana, amb el vistiplau dels governs centralistes, haguts i, si no canvien les coses, per haver. L´últim exemple, l´atac al català de la franja oriental d´Aragó. Els diners emprats per cultivar i defensar la nostra riquesa cultural poden ser ben o mal gastats, però no ho són ni més ni menys, que els que es gasta l´Estat espanyol en cuidar la cultura i la llengua castellanes, i, naturalment, ens els podríem estalviar si l´Estat no deixés orfes les altres llengües i cultures espanyoles