El que més alarma de l'afer Blesa, que és l'afer Caja Madrid, que és l'afer Bankia, que és l'afer que a vostè i a mi, com a contribuents, ens ha costat ja més de 20.000 milions d'euros, el que més alarma, dèiem, no és que Blesa fos com era, com presumptament és encara, això ho porta escrit a la cara, en la manera que té de posar-se, en les seves camises de coll tipus iguana, en la manera de ficar-se les mans a les butxaques, ho porta escrit als rissos del clatell, ho portava escrit ja al casament de la filla d'Aznar, com Correa, aquest casament segueix sent una font inesgotable d'informació borsària, signifiqui el que signifiqui borsària, de manera que el que més alarma no és tot això, no, no, no, de cap manera, el que més alarma no són les seves semblances amb Villalonga o Vilallonga, ara no hi caic, l'altre company de pupitre d'Aznar, que es va refugiar a Miami després d'aixecar a la Telefònica recentment privatitzada una pasta inversemblant, el que alarma de veritat, el que a un servidor li produeix esgarrifances, és que hi hagués gent del PSOE i d'IU i de CCOO i d'UGT rient-li les gràcies i signant a cegues les seves decisions en el famós consell de Caja Madrid. Punt, ja era hora, començava un a ofegar-se.

Això és el que pitjor portem, si em permeten utilitzar el plural solidari, aquesta complicitat, aquesta connivència de la qual no n'ha quedat ningú a fora. Es pregunta què feien allà els representants dels sindicats i dels altres partits polítics, s'ho pregunta un tot el dia i tota la nit, i s'ho pregunta mentre espera l'autobús, i mentre es raspalla les dents, i no troba més que una resposta: emportar-se 300.000 euros a l'any. És terrible ensopegar una i altra vegada amb la mateixa resposta, per més que un busqui escletxes, forats, en fi, per les quals en pugui aparèixer una altra. Que eren allà, diguem, per controlar l'obra social, o per vigilar els diners dels dipositants o per rebutjar propostes boges com la de comprar un banc pel doble del seu valor. Doncs no, cap d'aquestes respostes encaixa. Eren allà per la pasta, i només per la pasta, com si la pasta fos una pàtria, que ho és.

Déu meu.