Cartes

Blanca Rosa Enamorado Guzman.

SALT.

Si ens aturem pel carrer a demanar a la gent el significat de la diversitat funcional, la majoria no sabria contestar, això passa per la manca d'informació i educació sobre aquest col·lectiu però si els demanem el significat de la paraula "minusvàlid" o "discapacitat", tothom sabria contestar-la ja que la societat des de fa molts de temps està acostumada aquest llenguatge vist que el trobem a tot arreu, en places de pàrquings, lavabos, centres comercials, etc. Quan la gent escolta la paraula minusvàlid el primer que pensen és en una persona amb cadira de rodes que no té prou capacitat per moure dins de la ciutat, poble o casa. No els jutjo, ja que a mi també em va passar el mateix però amb el temps la meva mirada va canviar, per aquest motiu us convido que us informeu sobre la diversitat funcional, la qual significa ser una persona amb discapacitat que pot integrar-se al màxim, només que el seu desenvolupament personal i social serà diferent del nostre.

Taps de suro

rogeli vancells. st. feliu de guÍxols.

En els primers temps que es treballava el suro es feia en sec i aquesta operació, com es pot comprendre, era molt dura. Després es va introduir l'operació de bullir les panes de suro per augmentar-ne l'elasticitat, usant un perol de coure en un forn construït amb obra de maó, generalment en un racó de l'hort de les cases. Aquest perol era de forma cilíndrica, d'una mesura de 80 cm de diàmetre per 45/50 cm de profunditat (més endavant va ser de 1,40 metres). S'escalfava generalment amb els encenalls i deixalles del mateix suro i també s'afegia llenya.

Durant molt de temps aquestes operacions es feien en règim familiar o domèstic i eren una veritable artesania. Feia les diferents fases de l'elaboració una mateixa persona, i fins a finals del segle XVIII no es coneix la divisió del treball i l'especialització dels operaris. Un cop organitzat el treball vegem com es transformava el suro: es feia la pela de les suredes a l'estació estiuenca, després es bullia i se'n raspava l'escorça llenyosa, es llescaven les panes i els carradors de les llesques feien a mà els carracs i tot seguit els tapers també a mà feien els taps.

Les eines consistien en un rasclet per raspar les panes de suro després d'haver-les bullit, una ganiveta per tallar el suro en llesques, una altra tipus de ganiveta per fer els carracs, i un altre ganivet per fer els taps. Les llesques es tallaven a ull quedant desiguals. En quant al tap s'elaborava recolzant el carrac en una clavilla posada al cantell d'una taula, tornejant donant volta amb el ganivet al seu voltant, aquest era el sistema més primari.

Fins al segle XIX no es van perfeccionar aquestes eines.El 1760 la nova artesania començava a tenir certa importància a Sant Feliu, Palafrugell, Palamós i Agullana. Tanmateix fins a finals del segle XVIII no es troben dades estadístiques, ja que a Espanya les estadístiques de població no apareixen fins a l'any 1797.

La pluriocupació

FRANCESC LÓPEZ I PARACUELLOS.

Que lluny en el temps i a prop en la memòria queda aquella pluriocupació que la gran majoria de treballadors/es fèiem durant els anys 70 i 80 del segle passat. Vuit hores a la feina principal i de dos a quatre hores extra, en el mateix lloc o en la segona feina. Amb aquelles hores extra adquiríem el televisor en color, gaudíem del Seat 600, 850 o 127, 15 dies de càmping a l'estiu amb la mainada i, fins i tot, ullàvem les obres per comprar-nos un pis en propietat, malgrat que els interessos hipotecaris fossin del 18%. Sí, amics, l'euribor no existia i quan signaves el préstec era amb aquell interès fix fins que pagaves l'últim rebut. Vinga a treballar hores i més hores per poder avançar pagaments al banc. Res d'absentisme laboral, ni de despeses innecessàries, perquè els nens es feien adolescents i estudiaven a la universitat. Calia tirar endavant l'economia de casa a força d'hores de treball. Va ser bo tant sacrifici? Jo crec que sí i, fins i tot, n'estic molt orgullós del poc que tinc i del que he donat personalment. Però com que... els temps canvien cosa de no dir, hem arribat on hem arribat. Avui, la paraula pluriocupació, ha caigut en desús totalment i qui disposa d'una feina és un "privilegiat" que, ni pensa en vacances, ni en cotxes nous, ni a comprar vivenda i els fills adolescents del qual no aniran a la universitat, perquè el país s'empobreix econòmicament i culturalment. Gràcies als polítics impresentables que tenim i al gran capital que ens roben de forma descarada, som on som: enlloc i amb el cul a l'aire. Val la pena tornar a intentar fer un nou sacrifici per tornar a temps passats? Ni tant ni tan poc. En la mesura hi ha l'equilibri.