L entrada de la Wikipedia sobre la novel·la La mancha humana, de Philip Roth, atribuïa la inspiració del personatge central -el fictici professor Coleman Silk- a un crític real anomenat Anatole Broyard. L'agost de l'any passat, Philip Roth va llegir per casualitat aquesta entrada i va escriure una carta als administradors de Wikipedia dient que allò era un error. La persona real en la qual s'havia inspirat no era el crític Anatole Broyard, al qual a penes havia vist en la seva vida, sinó el seu amic i professor de sociologia Melvin Tumin, amb qui havia coincidit a la universitat de Princeton i al qual havia tractat al llarg de trenta anys. De manera que Philip Roth demanava als administradors de Wikipedia que corregissin l'error.

Poc després, Roth va rebre una carta en la qual els administradors de Wikipedia li contestaven que ell no era una "font qualificada", i que per tant el seu testimoni no era una raó suficient per corregir l'error. I la carta acabava així: "Comprenc la seva opinió que l'autor és la màxima autoritat sobre la seva pròpia obra, però nosaltres necessitem fonts secundàries que ho confirmin". Així que Wikipedia va seguir dient que el personatge de Coleman Silk havia estat inspirat pel crític Anatole Broyard, a l'espera que alguna font secundària pogués verificar els fets.

Però un es pregunta com és possible que una font secundària -sigui això el que sigui- comprovi uns fets que només han ocorregut en la ment d'un ésser humà. I això mateix és el que va fer Philip Roth en publicar una carta oberta sobre aquesta qüestió en la revista The New Yorker. Com és possible verificar el funcionament de la imaginació creadora? I qui, si no és el mateix autor d'una novel·la, pot saber en qui s'ha inspirat per crear un personatge? I què se suposa que ha de fer una font secundària per comprovar l'origen d'una ficció? L'única manera que se m'ocorre de desxifrar aquest misteri seria entrevistar a totes les persones que havien tractat Philip Roth mentre escrivia La mancha humana, començant per la seva dona i fills -si els tenia-, i continuant per amics i confidents i antigues amants -si les tenia-, i després veïns i secretàries i alumnes, fins a descobrir si algun d'ells, a través d'una conversa o d'un comentari casual de Roth, havia pogut descobrir quin era la identitat real que s'ocultava després del personatge de Coleman Silk. No sé si aquesta investigació s'ha portat a terme, però si fos d'aquesta manera, és clar que no ha trobat una prova concloent que desmenteixi Philip Roth. Perquè l'entrada actual de Wikipedia atribueix la inspiració del protagonista de La ?mancha humana al professor Melvin Tuman, encara que manté la controvèrsia sobre el paper que va poder haver desenvolupat Anatole Broyard.

Tot això és molt curiós -i terrorífic, si bé es mira-, perquè demostra com pot de difícil resultar-li a qualsevol de nosaltres controlar la informació -real o falsa- que circula sobre la nostra pròpia vida i sobre totes les coses que hem fet (o pitjor encara, que se'ns atribueix haver fet). Una entrada en Wikipedia no és el mateix que un article publicat en una fosca revista literària, perquè Wikipedia sol ser llegida per milers de persones i molta gent la considera l'única font fiable d'informació. I el mateix passa amb Google, aquest motor de cerca que acumula tones d'informació sobre nosaltres. I encara que Google, a diferència de Wikipedia, no té un administrador conscient que guiï els seus continguts (encara que sí té una espècie de brúixola comercial), la memòria caòtica que acumula pot crear-nos una identitat que no sigui ni fiable ni qualificada, per dir-ho a la manera de Wikipedia.

Fa poc, un ciutadà espanyol ha demandat Google perquè retiri una notícia en la qual s'anunciava l'embargament dels seus béns a causa d'un deute. Ara el deute ja està saldat, però Google manté el vell anunci que converteix aquesta persona en un deutor petrificat en el temps, cosa que compromet la seva carrera laboral o la seva simple imatge social. Qui té raó en aquest cas: la memòria inalterable de Google, que ho registra tot, el bo i el dolent, el genuí i el fals, o bé el ciutadà que vol suprimir una informació comprometedora sobre el seu passat? Sí, ja sabem que el deute està saldat, però també sabem que el deute va ser real. Llavors, qui té raó?