Si escric aquestes dures i segur que polèmiques ratlles, és perquè sóc optimista de mena i em sento amb més forces que mai per tirar del carro dels dies futurs. Reconec que no és fàcil fer autocrítica i admetre que el teatre està en caiguda lliure cap a la part més residual del temps lliure d'aquesta societat que lluita senzillament per arribar a final de mes. I si dic això és perquè potser ja és hora de reconèixer quins han estat els grans errors d'aquest sector cultural que malda per sobreviure. No parlo dels extrems del debat, és a dir, de les elits teatrals com Lliures i Nacionals, ni tampoc del teatre amateur, que amb més o menys fortuna fa el seu camí local, sense dependre de res ni de ningú. Parlo d'una classe mitjana teatral que agonitza fruit de molts errors, uns basats en polítiques culturals de competició i d'altres assentats en la trampa de les subvencions; i que totes sumades ens han portat fins aquí.

En la nostra recent història trobarem pocs col·lectius teatrals que s'han autoalimentat amb el que ells mateixos generaven, o han entès que la seva feina havia de generar benefici per reinvertir i no prendre-s'ho com unes vacances pagades. Hem acceptat com a normal viure del coixí públic i anar estrenant obres de teatre, un dia sí i un altre també. Hem viscut unes dècades en què era més important anar sumant títols que no pas esprémer cada una de les propostes presentades. Segurament el fet d'aquesta promiscuïtat de produccions ha fet que els circuits es veiessin sempre assortits de propostes deficitàries de tots preus i qualitats. No calia cap mena de coherència en les planificacions teatrals ni en la fidelització d'un públic àvid de consumir teatre com a símbol de normalitat cultural, perquè la cosa anava sola.

En aquesta guerra hem volgut ser els més moderns i hem utilitzat el teatre en benefici dels creadors, oblidant que aquesta cursa s'ha de fer acompanyat d'un amic que es diu "espectador fidel que paga". Hem intel·lectualitzat un art i l'hem justificat en nom d'avantguardes massa egoistes. I ara tenim un país ple de teatres buits, sense contingut, o amb programacions massa saltejades perquè aparentin normalitat. Tenim el que hem volgut tenir.

Però els cops durs de la vida serveixen per fer-nos reflexionar i treure'n lliçons. Tocarem fons, viurem dins la cova, però un dia sortirà el Sol i tornarem a notar l'escalfor d'algú que ens mira amb interès a canvi de res. Espero que els col·leccionistes de medalles i de cadàvers, que els depredadors de currículums i els experimentadors amb diner públic s'hagin adonat que els radicalismes escènics només ens condueixen cap a la soledat més absoluta. Jo sóc més de taller i no pas de laboratori, més d'escola que no pas de càtedra. Un fracassat com tants.

Fer pensar, distreure, divertir i cultivar l'espectador es pot fer de moltes maneres, però mai amb prepotència, pedanteria ni a cops de talonari. Som el que hem anant construint obra rere obra, i aquell edifici envejat que crèiem sòlid i envejat, ara es desfà com sucre en dia d'estiu. Ara toca arremangar-nos, posar el tap a l'aigüera i aprendre que en el teatre tots hi tornarem a tenir lloc si el reconstruïm en horitzontal i no pas en vertical com fins ara.