Un banc és una empresa a la qual uns li confien els seus diners perquè els posi a l'abast d'uns altres que en demanen. Com a intermediari financer ha de ser curós amb la liquiditat (capacitat de convertir dipòsits en diner), la rendibilitat (obtenir beneficis per als propietaris) i la solvència (l'actiu ha de ser superior al passiu).

Si aquest és el paper dels banquers, després del rescat bancari de l'any passat, ha quedat palès que es van embrancar en operacions d'alt risc perjudicials per a una munió d'estalviadors.

Aquesta mala pràctica continua. A hores d'ara, no existeix cap explicació lògica per exigir un tipus d'interès tan elevat en la concessió, amb comptagotes, de préstecs a empreses i famílies.

Vegem-ne alguns exemples. Caixabank, segons la informació subministrada al Banc d'Espanya, per un crèdit personal al consum a un termini entre 3 i 5 anys aplica un tipus d'interès del 17,50% i una comissió d'obertura del 2% i si és a més de 5 anys és del 13,60% amb una comissió d'obertura del 2%.

En el cas de Bankia, (un banc nacionalitzat que ha costat una milionada rescatar) els mateixos crèdits estan al 9% i l'11,50% i les comissions al 2% i l'1% respectivament.

D'acord amb el criteri establert per la de Llei de Repressió de la Usura de 23 de juliol de 1908 i que recull la Llei de Crèdit al Consum, el tipus d'interès anual no hauria de ser superior a 2,5 vegades l'interès legal del diner que s'ha fixat en un 4% per al 2013.

Per tant, els crèdits que superin el tipus del 10% podrien ser considerats presumptament usuraris, d'acord amb aquesta referència legal.

Segurament els responsables de les entitats financeres contestaran que són tipus indicatius i que no tots el crèdits i préstecs s'enfilen fins als dos dígits.

De tota manera és difícil trobar un crèdit al consum a un tipus d'interès inferior al 9%, tot i que les entitats financeres aconse?gueixen crèdits al 0,5% del Banc Central Europeu.

És raonable que s'augmenti entre 10 i 20 vegades l'interès que el banc obté del BCE?

No es tracta d'ignorar les dificultats de finançament dels bancs, la preferència per comprar deute públic, la necessitat d'ampliar les provisions de capital per la morositat creixent i els esforços de recapitalització després de desempallegar-se dels actius tòxics.

Ara bé, caldria girar la truita. Com? Bé, el Banc d'Espanya hauria d'aconseguir diners directament del BCE, prohibir els tipus d'interès per damunt del límit usurari i exigir a la banca nacionalitzada que obri l'aixeta del crèdit a les pimes i a les famílies com a màxim al mateix tipus que col·loca el deute públic.

Que és demanar la lluna en un cove? Doncs, bona nit cresol!