Es comprensible que els gironins i gironines ens sentim enganyats per com s'ha tractat el projecte de millores de la N-II al seu pas per les nostres comarques.

Tots els governs que s'han succeït a Madrid, siguin del PSOE o del PP, han tingut l'oportunitat d'enllestir una via que segons un estudi recent del RACC és la segona de la xarxa de carreteres de l'Estat amb més sinistralitat, amb 12,3 morts i ferits greus per quilòmetre. Mentre som testimonis d'imatges d'inauguració de quilòmetres i quilòmetres de modernes autovies a força indrets de l'Estat, estem obligats a transitar per una via que no reuneix unes mínimes condicions de seguretat. L'única "foto" similar que podem retenir nosaltres en la memòria és la inauguració dels famosos i solitaris vuit quilòmetres d'autovia de la ministra Maleni.

Després d'incomptables reunions i accions de tot tipus per part d'ajuntaments, consells comarcals, diputacions i societat civil (amb viatges a Madrid inclosos!), la resposta sempre ha estat la mateixa: bones paraules, culpes cap als governs anteriors, pro?meses que ara sí... però cap acció concreta.

Des del passat mes d'abril, els camions de quatre eixos o més tenen prohibit circular per la N-II entre Maçanet i la Jonquera i, pel conveni signat per la Generalitat, el govern espanyol i Abertis, aquests vehicles s'han de desviar obligatòriament per l'AP-7. És una mesura que malgrat ser benvinguda, no deixa de ser un altre pedaç, ja que obliga els transportistes a assumir despeses per una situació de la qual no tenen cap culpa.

Des de fa unes setmanes hi torna a haver moviment a les obres entre Caldes i Sils. Són actuacions que, per variar, s'han paralitzat per l'enèsima fallida de l'empresa sotscontractada, però ara hi ha noves promeses de compliment de nous trams.

Hi ha un aspecte, però, molt important i del qual no es parla, o més ben dit, es manté "aparcat": el tractament del conflictiu nus de la C-35 i la N-II entre Vidreres i Maçanet, tram que enllaça la Costa Brava (Lloret, Platja d'Aro, Sant Feliu, etc.) . Tothom que ha d'enllaçar aquestes dues vies sap del risc elevat que suposa la incorporació, i d'això no se'n parla gens, malgrat la consciència general que no es pot deixar com està.

Molt ens temem que en els propers anys encara estarem obligats a parlar molt d'aquest tram.