Quan els cercadors van començar a consolidar-se, en l'època en la qual Google encara no dominava el mercat, i altres que l'havien precedit com Altavista, es barallaven per no sucumbir al poder de l'algoritme creat per Larry Page i Sergey Brin, el periodisme ja va començar a aprofitar-se d'una minoritària, encara que creixent i interessantíssima font d'informació addicional en la qual els periodistes se submergien de tant en tant a la recerca de la dada que corroborés les seves sospites o simplement a la caça d'un cap al descobert que amagués un gran cabdell, com es feia a vegades en el món físic amb butlletins oficials, revistes sectorials o fulls parroquials, amb la qual es completava el que s'obtenia gràcies als contactes que confiaven en el periodista, les fonts actives que es cultivaven dia a dia i que confirmaven sospites o donaven al periodista no només dades o impressions que podien transformar-se en una notícia o una gran primícia, sinó el feedback, la retroalimentació necessària per prendre el pols a un tema o a una comunitat o fins i tot, al propi treball que un feia. És cert que hi havia usuaris en línia agrupats entorn de temes d'interès, en eines de debat i participació, però el seu ús no era generalitzat, i el que aportava Internet al periodisme era un incipient mètode de rastreig d'informació o de troballa de perles informatives.
Però l'eclosió de xarxes socials com Twitter i el seu ús periodístic han vingut a unir els dos conceptes, el del rastreig de dades i el del valor dels contactes. En la seva vessant de font per ser rastrejada, el seu poder s'ha multiplicat i les xarxes socials permeten seguir què diuen, conscientment o per incontinència verbal, les persones que resulten interessants des d'un punt de vista informatiu, o estar al corrent d'algun tema en temps real. En ser l'ús de Twitter tan massiu, aquestes dades restringides abans al món físic són també de manera creixent en el món en línia, en boca dels seus protagonistes, multiplicant-se gràcies al poder de difusió de les xarxes socials, i esperant ser trobats. És cert que aquesta pròpia dimensió que han pres les xarxes socials pot desorientar si no sap gestionar-se, però no serveix d'excusa al·ludir a la sobreabundància d'informació que ha propiciat Internet i per tant les xarxes socials. La sobreinformació no és un problema; el problema sempre és el mal ús dels filtres. En el món digital i en el predigital. Estar desconnectat de les xarxes socials, almenys d'aquelles que des d'un punt de vista periodístic tenen més valor, és per tant donar l'esquena a una infinitat de possibilitats d'enriquir informativament els diaris, ràdios o televisions.
I en la seva vessant de connexió amb fonts directes o fins i tot amb els nostres lectors, el seu valor és d'un potencial inimaginable. Si es té molt present que no es tracta només de "nosaltres", els periodistes, sinó que la xarxa social és una comunitat, en la qual es dóna i es rep, aquest cultiu es tradueix en contactes valuosíssims, entre els quals s'inclou també als lectors, d'una manera que mai havia passat. Ben gestionades les xarxes socials, enfortint els llaços amb els contactes i seguint la informació, com en el món físic, els beneficis que s'obtenen, en forma de primícies, millora de la informació, presa del pols de sectors socials, i fins i tot ajudes directes a l'hora d'investigar un tema, són inqüestionables per als mitjans, es publiquin en un o altre suport. Si oblidem que les xarxes socials són multidireccionals, i seguim usant-les unidireccionalment, llavors perden tot el seu potencial. La comunitat els dóna l'esquena.
I si a més del seu potencial com a immensa font d'informació en temps real o com a mitjà de descobrir, estar en contacte i fidelitzar noves fonts, incloent-hi lectors, hi afegim com a tercer pilar la capacitat de les xarxes socials d'amplificar i difondre informació, donar una empenta a una primícia acabada de publicar al diari i veure com va evolucionant, retroalimentant-la i obrint nous camins, conclourem que ser incapaços de gestionar adequadament les xarxes socials és un imperdonable error d'estratègia per al periodisme, una limitació sense disculpa possible.
Cert que hi ha falses notícies i intoxicacions a les xarxes socials, però també n'hi ha al carrer. Als fonaments tradicionals del periodisme correspon lidiar-hi, siguin al carrer o a Twitter, i comprovar la seva veracitat. Les xarxes socials no substitueixen al periodisme. És més, el necessiten. Seria un error no aprofitar l'oportunitat.
Però, dit això, també seria un error inexcusable suposar que la gestió de les xarxes socials per part dels periodistes ha substituït completament al carrer i que ja no val la pena esforçar-se per patejar-lo, perquè la realitat és que el carrer, el món més enllà de les xarxes socials, segueix existint, i és allà on segueixen estant també veus que no s'escolten a la xarxa, a vegades les veus dels més febles, i no només sempre veus sinó també, a vegades, silencis, els silencis dels poderosos que segueixen ocultant el que no volen que se sàpiga.
Quan em pregunten, per tant, si prefereixo un periodista amb molts followers a un que escriu bé, contesto sempre el mateix, que prefereixo un periodista que porti notícies, de les xarxes socials i del carrer i que, si no és molt demanar, escrigui prou bé i de manera prou ordenada i estructurada com perquè se l'entengui. Si, a més, té gràcia per explicar-ho i rudiments per muntar la carcassa narrativa en el suport que correspongui, molt més a favor seu. Ni només xarxes socials ni viure d'esquena a elles. El periodista, on és la notícia. I ofici per saber explicar-la després.
