Luis Linde ha estat el meu superheroi durant uns minuts. Quan vaig escoltar a tot un governador del Banc d'Espanya proposar de manera excepcional un sou per sota del salari mínim, em vaig rendir davant un alt càrrec que s'adonava de la gravetat de la situació, i estava disposat a sacrificar la major part dels seus ingressos pel bé del país. Imaginin la meva decepció en comprovar que els emoluments del meu ídol quedaven exempts del monumental sacrifici. Linde proposa salaris de misèria per als altres. De fet, han de rebre quantitats ínfimes perquè ell pugui mantenir íntegre el seu peculi, aprofundint l'abisme que el separa de la multitud. Abans d'ordenar als altres què han de cobrar -o millor, què no han de cobrar-, el governador que actua com a president de la patronal bancària hauria de detallar el seu sou i percepcions adjacents, així com les seves expectatives d'engrandir algun dia les llistes de l'atur. La nostra ignorància ens impedeix entendre una escala retributiva on no cobren massa els qui ingressen vint mil euros mensuals -Bárcenas, executius bancaris-, sinó els que en guanyen dos mil. Des de l'equanimitat, admetem que els assalariats amb 400 euros al mes no podran ser estafats pels bancs de Linde amb la venda de preferents, un argument que brinden gratuïtament al governador. Linde no s'aparta de la norma, en pensar que els altres haurien de guanyar menys. La majoria d'éssers humans compartim la convicció que estem injustament remunerats en comparació amb els nostres semblants. La diferència està en el fet que només els governants i governadors poden imposar aquest criteri, disfressant-lo d'una veritat revelada que sempre els deixa exempts. Tindrem temps de maleir el dia en què els financers van descobrir que l'economia no era un joc de suma zero, per la qual cosa ells podien guanyar molt més del que treien als perdedors.
