Catalunya i la Catalunya nord mantenen una relació estranya. Som a tocar i som molt lluny, bevem dels mateixos paisatges però ens separa una ratlla invisible, parlem igual i pensem diferent. Malgrat la proximitat total som molt impermeables; costa establir una porositat entre dos mons, la qual es produeix de forma irregular, intermitent i en compta-gotes. Segur que hi ha gent que ho veu diferent i ho pensa d'una altra manera, però a mi cada vegada que passo la frontera dels estats, ja sigui pel coll del Portús, o pel coll de Banyuls, per Port-Bou i Cervera o per Tapis i Sant Llorenç de Cerdans se m'endú aquesta sensació forta de parentiu íntim i de distància mental i, sobretot, física.

Però justament m'agraden les terres del Rosselló, com les de la Cerdanya, el Conflent, el Capcir i el Vallespir. Hi vaig sovint pel pur plaer, precisament, de traspassar una frontera administrativa i imaginària que durant anys i anys ha anat fent pacientment la seva feina separadora i de distanciament.

A Cotlliure, població marinera, fortalesa incrustada al mar, bancals i feixes esglaonades de vinyes retorçades i antigues, ja no queden velles barques panxudes i acolorides que ara només despleguen les seves veles llatines de tant en tant, i només com antídot per a la nostàlgia. Hi bat mar enfora la tramuntana que aixeca crestes blanques i tomba els pins i els tamarius que ajeu i adapta i vincla fins a modelar-ne la forma guerxa.

Aquí viu i treballa la incansable i coratjosa Josefina Matamoros, durant dècades directora del Museu d'Art Contemporani de Ceret i, ara, responsable del Museu d'Art Modern de Cotlliure i conservadora honorària del patrimoni. Amb l'empenta de sempre, la intuïció viva, la mirada atenta i un deix de tristesa pel company absent, té la força de promoure noves instal·lacions i projectes per al Museu.

Ella i Philippe Bouchet ens proposen per a aquest estiu, des de l'1 de juny fins al 13 d'octubre l'exposició Édouard Pignon, femmes en Méditerranée: Catalanes à Collioure, étés 1945-1946. Una lectura des de Cotlliure, i amb obra feta des d'aquí, de l'obra d'un pintor actiu i compromès, amic de Picasso, militant del partit comunista, implicat en la Resistència, obrer i combatent, nascut a Bully-les-Mines, al Pas de Calais (1905), i mort el 1993.

Es concentra en dos anys, 1945-1946, els de la relació més directa de Pignon amb Cotlliure, quan s'hi va instal·lar empès per Willy Mucha, en una època que sortia del trasbals enorme de la guerra. Pignon, fet a la llum atlàntica i a la grisalla de les mines de la seva regió on el seu pare treballava, troba, aquí, un esclat mediterrani, una llum potent i suau, una paleta de colors penetrants i un món que s'acaba. El món de la pesca, de la vida marinera. Les barques a la platja, les remendadores de xarxes, els homes que surten a la mar, la tristesa hieràtica de la vídua, la tristesa compassiva de les ploraneres, les formes arrodonides de les barques.

Un conjunt esplèndid de dibuixos recull més directament la vida marinera, Cotlliure en estat pur, la platja i el mar, un grup de ceràmiques del mateix tema i una tria d'un món i una lectura d'aquest món en tota la seva dimensió: la duresa de la feina, la duresa de la vida, la solitud de la dona, la vida d'un poble pendent del mar i de la terra, d'economia mixta entre la pesca i la vinya, que acabaria fent més tard la reconversió al turisme quan les portes de l'economia tradicional s'anaven tancant i començava el risc del declivi inevitable.

L'exposició defuig la panoràmica. Es concentra en un moment, un instant fèrtil, de la vida de Pignon, i lliga la seva producció artística aquest moment i aquest lloc. Hi ha hagut al món abans i ara moltes exposicions de Pignon, però aquesta té l'encert i la intel·ligència de trobar, en l'especificitat local, l'autèntica dimensió universal de l'artista. Poques vegades s'aconsegueix aquest acoblament entre la dimensió local i l'ambició universal. Però aquí, els comissaris de l'exposició obren, des de Cotlliure i amb ulls de Cotlliure, una gran finestra al món. Una finestra per on circula l'aire refrescant d'una visió entenedora de l'obra de l'artista.

Cotlliure recupera, així, la memòria d'un temps convuls i de canvi quan la vil·la era, alhora, terra de pescadors mariners, de dones remendadores de xarxes, i refugi d'artistes i d'ànimes trasbalsades pels desastres de la guerra. Tota la consciència d'un poble és interpel·lada per aquesta exposició que desvetlla sentiments compartits de nostàlgia i reconeixement i exalça, ara, la complicitat de tot un poble que sent l'orgull de reinterpretar el seu passat amb ulls d'avui, amb ganes d'encarar el futur sense perdre ni un bri de la memòria històrica que traspua per totes les parets de pedra seca que aguanten la terra i la fan productiva fins arran de mar mateix.

Philippe Bouchet presenta, al catàleg, una biografia cronològica, i Josefina Matamoros, Herbert Read, i Natalie Adamson aporten els elements d'anàlisi necessaris per comprendre i aproximar-se a una exposició que reprèn, un cop més, la llarga tradició que des de Ceret ha establert una marca "Matamoros", una manera de fer sòlida i eficaç, didàctica, que acosta l'art a la vida i ajuda a entendre-la.