Durant un grapat d'anys hi ha alcaldes que han viscut una història rocambolesca quan un organisme de la Generalitat de Catalunya atorgava una ajuda destinada, per exemple, a la construcció d'una biblioteca, d'una piscina o d'un pavelló poliesportiu. Per obtenir la subvenció era obligatori firmar un conveni entre l'òrgan de l'administració autonòmica i l'entitat local en el qual s'exigia com a requisit la signatura d'un préstec per part de l'Ajuntament amb una entitat financera, que gairebé sempre era l'Institut Català de Finances (ICF). Si no s'acceptava aquesta imposició, no hi havia subvenció.

Amb aquest tipus d'operació es carregaven els neulers als ajuntaments que figuraven com a titulars dels préstecs. L'administració autonòmica, per la seva banda, abonava a l'ICF, al llarg dels anys, el capital i els interessos. Ara bé, en els pressupostos de la Generalitat el retorn d'aquestes quantitats figuraven com a subvencions, tant els interessos com les amortitzacions de capital.

En altres paraules, com en un joc de prestidigitació, l'anomenada càrrega financera es transformava en una subvenció plurianual fora de tota lògica.

Vaja, que el miracle bíblic de la conversió de l'aigua en vi a les noces de Canà era una fotesa comparat amb la metamorfosi d'una subvenció rebuda mitjançant un préstec que es retornava a l'entitat financera en forma de subvenció. Un autèntic prodigi!

Malgrat les veus contràries a aquesta pràctica que suposava un increment de l'endeutament dels municipis, els organismes encarregats de la tutela financera van fer els ulls grossos.

La ficció estava servida: l'Ajuntament, tot i signar el préstec, no el pagava i la Generalitat, tot i pagar-lo, ho comptabilitzava com una subvenció. El deute, doncs, era als llimbs.

Però l'aplicació dels criteris de la Comissió Europea ha fet aflorar una realitat que s'amagava sota uns convenis estrambòtics.

Ara, qui pagarà els plats trencats? És probable que s'obligui els ajuntaments a computar com a propis el capital pendent i les quantitats a tornar cada any d'aquelles operacions. I, en calcular els interessos i amortitzacions anuals, tot i que siguin abonats per la Generalitat, l'Ajuntament pot passar d'un estalvi positiu a un de negatiu que impedeixi endeutar-se.

Així mateix, si la ràtio del deute (quocient entre el capital pendent i els ingressos liquidats) supera el 75%, serà necessària l'autorització de la Generalitat per sol·licitar nous préstecs o, si passa del 110%, no en podran demanar.

Tot plegat és un gran embolic. Els alcaldes farien bé de reclamar la subrogació d'aquells préstecs maliciosos que la Generalitat els ha encolomat. És demanar impossibles? Doncs sí.