Tot està canviant tan de pressa que anem de sorpresa en sorpresa. Si la setmana passada ens assabentàvem que els Prínceps d'Astúries havien estat xiulats i esbroncats al Liceu, aquesta setmana hem sabut, gràcies a una enquesta publicada a El Periódico, que si ara hi hagués eleccions les guanyaria Esquerra Republicana. Ara bé, si ens hi fixem una mica, no es podria argumentar que ambdues notícies estarien estretament relacionades? Intentaré argumentar-ho. No seria el més lògic, pregunto, que el partit que encapçala el moviment independentista a casa nostra (ERC) fos el més votat si es fessin eleccions, quan el públic del Liceu (tradicionalment afecte a Espanya) ara ja esbroca els Prínceps? És a dir, si fins i tot la gent que va al Liceu (amb texans o mudada) n'està tipa dels escàndols del Rei, de la seva filla petita i del seu gendre, i de retruc de la corrupció de l'Estat espanyol, i ho expressa sorollosament, no seria normal que en uns comicis catalans guanyés un partit independentista?

Alguns elements, però, que crec que cal tenir en compte. Primer, estic convençut que si ara fóssim al 2006 (quan la bombolla immobiliària i la financera encara no havien esclatat i quan gairebé no hi havia atur), no estaríem parlant de res de tot això, de xiulets del Liceu als Prínceps i molt menys d'ERC guanyant les eleccions per davant de CiU. O sigui, es pot ser molt independentista i alhora tocar de peus a terra, encara que la veritat faci mal. Som una societat que durant dècades (23 anys de president Pujol) ja li ha anat bé ser només una comunitat autònoma espanyola (sí, és dolorós llegir-ho, però és ben cert). Si Madrid (Govern i Estat) hagués mostrat només una mica de savoir faire davant de les exigències formulades en aquell nou Estatut que el Constitucional va liquidar, avui en dia no estaríem tan a prop de ser un nou Estat europeu. Per tant, segurament esdevindrem independents, gràcies, en part, a la manca de diplomàcia i de mà esquerra d'Espanya envers Catalunya.

Dit això, si els sembla, fem un cop d'ull a les intencions de vot expressades en l'enquesta, per adonar-nos que els dos partits més votats de la política catalana dels darrers 30 anys (CiU i el PSC) recularien fins a quedar-se només en 34-35 diputats els nacionalistes i 16-17 els socialistes. Per cert, la formació que dirigeix Pere Navarro gairebé quedaria empatada amb ICV-EUA, que pujaria fins a 15 o 16 escons. Finalment, i pel que fa als grups minoritaris, el PP baixaria fins a 13 o 14 diputats; C's pujaria fins els 12 o 13 escons; i la CUP mantindria els 3 diputats que té. Però em descuidava dels guanyadors de les eleccions. En efecte, els republicans i independentistes serien els més votats amb un total de 39 o 40 diputats. Així, d'alguna manera, Esquerra Republicana tornaria a ser aquell partit de Govern d'abans de la Guerra Civil espanyola i recuperaria una normalitat històrica (esperem que per molts anys).

Ara bé, tornant a tocar de peus a terra, res d'això hauria estat possible sense la col·laboració de personatges com ara Rajoy, Cospedal, Mato, Montoro, Wert, Bárcenas, Correa, el PP presumptament corrupte de València (Barberá, Camps, etc.) i de les Balears (Munar, Matas, etc.), i finalment Aznar i la seva reaparició televisiva. A més d'una participació especial de la filla petita del Rei i del seu gendre, Iñaki. En aquest sentit, i després de conèixer tots aquests presumptes casos de corrupció (a més d'una disbauxa colossal en obres públiques inútils, com ara línies AVE utilitzades per només 9 viatgers i aeroports sense avions) fins i tot l'electorat català més poruc s'ha adonat que governats i espoliats per aquesta mena de gent ens arruïnarem fins a esdevenir pobres de solemnitat. Fins i tot els ciutadans de Catalunya més despistats, fins i tot aquests, ara ja saben que el que posa en perill de debò el cobrament de les pensions no és pas la independència, sinó els 16.000 milions d'euros que Catalunya paga cada any a Espanya perquè tots nosaltres tinguem el "privilegi" de ser espanyols. Ara tothom sap que si fóssim independents seríem un país petit, com Holanda; però ric, pròsper i molt ben situat.

Davant de l'enquesta publicada recentment, segons la qual ERC ara guanyaria les eleccions, el partit català unionista (PSC) i els nacionalistes espanyols (PP i Ciutadans) diran el de sempre, o sigui, uns parlaran de les utopies federalistes, i els altres d'una Catalunya afectuosament espanyola que ara només se la creuen alguns milers de funcionaris espanyols destinats temporalment a casa nostra i prou. Aquesta gent, situats d'esquena a la realitat, no tenen res a fer. A més, molts d'ells sospito que només són titelles en mans d'interessos econòmics que temen que una Catalunya independent posaria en perill els seus privilegis, monopolis, negocis i enormes beneficis, massa sovint lliures d'impostos.

La societat catalana ha despertat. El canvi ha estat brutal, sobretot gràcies a una informació que ara corre lliurament per la xarxa i que no es pot amagar. Espanya és un escàndol monumental i a sobre ens empobreix. El poble va sortir al carrer cridant independència. Les urnes van dictaminar que Esquerra era el segon partit més votat. I ara, si hi hagués eleccions, els independentistes passarien al davant a CiU. Catalunya evoluciona democràticament.