Es deia Joan. Feia quatre anys i mig que presidia l'església amb el nom de Joan XXIII. I en la tarda d'aquell dilluns de pasqua granada, el 3 de juny de 1963, el seu cor deixava de bategar. Fa ara, justament, cinquanta anys. Fou un dia trist; s'apagaven tantes esperances posades en aquell home gran que, amb el seu tarannà, s'havia guanyat el cor de tota la humanitat. Aquell dia ploraven la mort del "papa bo" els creients de totes les religions: catòlics, protestants, ortodoxos, jueus, musulmans... La nit abans de la seva mort, el gran rabí de Roma, juntament amb un nombrós grup de jueus, s'havien aplegat a la plaça de Sant Pere per pregar pel papa. També el van plorar els no creients, i des de totes les ideologies: comunistes, socialistes, liberals... I, sobretot, el poble senzill que havia vist, en aquell home, un signe d'amor i d'esperança. Recordo la buidor d'aquella tarda, mentre les campanes de la catedral brandaven a difunts. A la missa vespertina, al Mercadal (on jo feia d'escolà), acudí més gent del que era habitual. I estaven tristos. Malgrat ser un adolescent, intuïa que ens acabava de deixar un gran home compromès amb el món i treballador infatigable per la pau. La seva intervenció decidida durant la crisi dels míssils va aturar, possiblement, una guerra d'abast inimaginable. La pau va ser la seva obsessió. Des de la pau dins les famílies fins la pau entre les nacions.
Fa uns cinc anys, en un viatge a Sotto il Monte, el poblet on va néixer, vaig tenir ocasió de visitar Ca Maitino, una casa on qui fou el seu secretari particular, Don Loris, ha anat guardant tots ells records de Joan XXIII. Diria que és un museu de l'esperit. El papa Joan hi és present en aquelles estances. Hi ha, entera, la capella en la qual el papa pregava cada dia al Vaticà. I hi ha també tota l'estança del dormitori que tenia al palau apostòlic. El llit de fusta, senzill, està cobert amb una vànova de color vermellós. Davant el llit, un Crist. I damunt la tauleta, un petit crucifix que el papa tenia a les seves mans a l'hora de lliurar l'esperit. Aquella imatge em va captivar. Sabia que en aquell escenari va deixar de bategar el cor d'un home que va ser capaç de moure tants cors. I, uns quilòmetres més enllà, a la catedral de Bérgamo, s'hi guarda la caixa de fusta de pi que havia contingut el seu cos embalsamat. La caixa buida em va donar la dimensió del que és la vida més enllà d'aquesta vida, la pervivència de l'esperit més enllà del que és terrenal i passatger.
Han passat cinquanta anys. No se n'ha parlat massa, als mitjans. Ens queda el record? Crec que sí; crec que l'esperit d'aquell home bo que es deia Joan segueix viu en el cor de molts. I, per a molts, ben viu.
