"Perquè retorna, / quan sóc perdut en l'ombra, / un debilíssim / record d'infant, / les ales / passen sense tocar-me"

(Salvador Espriu)

Si tens calor, posa't a l'ombra. Si tens set, beu a morro. Si la calda t'amara de suor i no saps on posar-te, buida la nevera i tanca-t'hi amb una síndria. Si fa quatre dies no t'haguessis queixat del mal temps que feia, de com el temps no era el que tocava, ara podries dir-hi alguna cosa ("que bé que s'estava en aquest no-estiu!", per exemple), però com que has estat prolix en la rabiola, i has reclamat insistentment sol i calor, ara has de fer com tothom: embeinar-te-la i posar-te a l'ombra!

Que importants que són les ombres! Quasi tant com saber idiomes. Què seria un estiu sense ombres? Com diríem allò de "40 graus a l'ombra"? On aniríem a refugiar-nos si no, cada vegada que una romeguera ens parés enmig de la vorera a ple sol? Com sabria molta gent de què serveixen els arbres si no hi haguessin ombres? Què hi ha més fidel que una ombra per a un ésser solitari? Com agrada als nens trepitjar ombres! Les ombres són a la llum, el mateix que la nit al dia: cares d'una mateixa moneda. Qui vulgui una ombra necessita una llum, un cos opac i mirar tot darrere.

Eren ombres allò que Plató va explicar que els homes veien a la cova en el llibre VII de la República. Amb aquesta bella al·legoria de l'home, presoner encadenat dins d'una caverna d'esquena a la llum que no veu les coses reals sinó solament les ombres de les coses projectades a la paret i que ell pren per la realitat mateixa, Plató va aixecar un imperi de pensament: la filosofia. Només el filòsof (l'home que pensa i s'interroga) és capaç d'alliberar-se d'aquesta il·lusió.

Fou també una qüestió d'ombres allò que ocupà els darrers moments dels 300 espartans que van frenar el sàtrapa Xerxes al pas de les Termòpiles. Quan un general li etzibà a Leònides: "Són tants que quan llancin les seves fletxes taparan el sol", aquest exclamà: "Millor, això combatrem a l'ombra". Combatre a l'ombra és el mínim privilegi que s'havia de concedir als qui salvaren el món antic del fanatisme, la irracionalitat i la submissió del pensament a la religió.

Les ombres han preocupat sempre els endevins, els harúspexs, els sortillers i els nigromants; i han ocupat les pitonisses, les saurines, les quiromàntiques i les fetilleres. La meitat dels màgics i la meitat de les magues creuen que, després de la mort, l'ombra sobreviu; l'altra meitat dels àugurs i endevines pensen que l'espectre és part integrant de la persona (acompanya el cos i, a la llum, en reprodueix els trets essencials) i, per tant, si hom perd l'ombra es mor. Per als egipcis les parts de l'home eren tres: el cos, l'ànima i l'ombra. Els grecs creien que si entraven al santuari de Zeus Liceu hi perdrien l'ombra i al cap d'un any moririen. A l'Àfrica occidental, la gent no surt al migdia per por de perdre l'ombra...

Un home sense ombra és un fantasma, un vampir. L'home sense ombra era Kevin Bacon a Hollow Man (2000), potser inspirada per L'home invisible d'H. G. Wells. L'ombra d'un dubte, en canvi, és un film d'Alfred Hitchcock (Shadow of a doubt, 1943), amb Joseph Cotten i Theresa Wright. Les llum i ombres, deixem que són de Goya. L'ombra llarga del xiprer és de Delibes: Miguel Delibes, La sombra del ciprés es alargada, 1948. Els goigs i les ombres, de Torrente Ballester: Gonzalo Torrente Ballester, Los gozos y las sombras, 1957-1962. L'ombra de l'atzavara pertany del tot al gran Pere Calders i Rossinyol, 1964. L'ombra del vent és de Ruíz Zafón: Carlos Ruíz Zafón, La sombra del viento, 2001. El camp de l'ombra el va escriure Miquel Pairolí l'any 1995. Les ombres, el riu, el somni perdut (1954) són de Salvador Espriu...

Lector, no diguis mai més "sombrilla", sinó "ombrel·la" o "para-sol", segons la mida del -perdona la paradoxa- "paraigües" que usis per salvar-te del sol. Usa els mots catalans sense por: fes-los servir, serveix-te'n. El camp lèxic de l'ombra és bonic de debò: ombrada, ombradís, ombradiu, ombrall, ombrar, ombreig, ombrera, ombratge, ombrejar, ombrejat, ombrel·la, ombria, ombriu, ombrívol... El camp semàntic, també: obagor, obaga, obac, umbràtic, tètric, bagueny, umbracle, frescal, bac i baga...

Hi ha qui "treballa a l'ombra" i no s'amaga pas del sol sinó de la inspecció laboral. De la mateixa manera, quan diem que algú "fa ombra" a algú altre, no estem pas pensant en un senyor amb un para-sol, sinó en algú que està enfosquint els mèrits a algú altre. Les "ombres xineses" necessiten d'unes mans, una llum, un llenç i un artista. Hi ha individus i individues de pell tan fina que no poden suportar ni "l'ombra d'una ofensa". Hi ha també qui ha acabat tan malament (en les seves penúries, posem per cas), que no és "ni l'ombra del que era". I hi ha, és clar, qui ha crescut "a l'ombra d'una mare amorosa". "L'ombra d'una feridura" és més un avís que una malaltia. "L'ombra dels ulls" són les parpelles i justament "l'ombra d'ulls" és el cosmètic que serveix per maquillar els ulls acolorint les parpelles.

No et refiïs ni de "l'ombra de la gent"; si ho creus convenient, "maleeix l'ombra del teu enemic"; però abans no et quedis tan sol que "no puguis ni amb la teva pròpia ombra", recorda que el poeta ja va cantar l'amor més desesperat: "No te'n vagis pas./ No vull plorar més./ No vull parlar més./ M'amagaré i miraré com balles i somrius;/ t'escoltaré com cantes i després rius./ Deixa'm ser l'ombra de la teva ombra,/ l'ombra de la teva mà,/ l'ombra del teu gos./ No te'n vagis pas" (Jacques Brel, Ne me quitte pas).