Sóc un Carrincló?

perquè es sol no los fregís es cervell.

Dita popular tossenca

L estiu és arribat. I el bon temps. Després d'una esbojarrada primavera pletòrica d'aiguats. Hem endreçat al paraigüer -de moment- el paraigua. Aquesta tela subtil que es plega i es desplega subjecta a un bastó amb barnilles d'acer articulat. La mida ens dóna una gamma de noms amb regust poètic: paraiguàs, paraiguot, paraiguarro. Paraigüet, paraiguó. I paraigüetxo. Arriba l'estiu. Amb la calor, banys de mar i farandola. A la platja també ens aixopluguem del sol. Del discret paraigua al cridaner parasol hi va només un tel, prim com una ala de libèl·lula. Encara trobaríem altres termes lligats a parar l'aigua o protegir-nos de l'astre rei: la tradicional ombrel·la, mal dita sombrilla. I és que a l'estiu tots anem a la recerca dels paratges ombrívols o, si més no, en la discutible frescor de l'aire condicionat.

Escric aquest article dins la petita pantalla del meu ordinador. Un bon mitjà, encara que no em sento capaç de llegir-hi virtualment una novel·la. A voltes algun amic ha provat d'ensenyar-me'n els tocoms: ca barret! Començo a pitjar tecles. La pantalla em fa rodar el cap per trobar-me al capdavall amb el programa bloquejatÉ amb pocs anys ja es fa vell. Ah manyac!

Quan he de fer benzina a una benzinera automàtica em sento igualment desplaçat. Mai no sé si s'ha de pagar abans o després. M'he de llegir el guió. No és només això: m'abelleix veure el benziner i parlar-hi: si fa vent, si no fa vent; si plourà a no plourà. Tampoc no em sento bé davant d'un "caixer automàtic" ni de cap falòrnia que, aixoplugada dins el paraigua del progrés, elimina massivament els llocs de treball. No em dol que les noves generacions em considerin un carrincló. En moltes coses estic orgullós de pertànyer a un món ja clàssic, gairebé perdut: vaig veure néixer la TV i tinc el record de set Papes. I tanmateix admiro la tecnologia punta. És el pa dels joves. L'admiro. I me la miro a distància.