En la dècada dels anys quaranta del segle passat, l'oferta bibliotecària de la nostra ciutat era reduïdíssima, per no dir que era nul·la, especialment en la primera meitat d'aquella difícil etapa. Des de l'any 1848 existia la Biblioteca Pública, instal·lada a la planta baixa de l'Institut vell, del carrer de la Força. Fins al tombant de segle tenia una vida bastant activa, però gradualment anà perdent interès i es va quedar sense lectors. Posseïa un bon estoc de llibres antics, alguns de gran valor; però no s'anava posant al dia, i el seu fons anava quedant antiquat i anquilosat. El local no oferia cap comoditat i era ben poc accessible. El carrer de la Força és massa costerut i cada vegada quedava més allunyat del centre urbà. Centre urbà que any rere any s'anava desplaçant cap el pla. Ja arribats a l'edifici costava localitzar la Biblioteca. Calia transitar per un llòbrec i fosc passadís, fins arribar al claustre, en un racó del qual es trobava la porta del centre de lectura, centre que més que de lectura era de magatzem de llibres antics.

Des de l'any 1932 havia funcionat la Biblioteca Municipal, instal·lada en un edifici de nova planta situat a la Rambla. El local era acollidor i estava emplaçat en la part més vital de la ciutat. I el que és més important, disposava de llibres moderns. Aquell centre de lectura es veia sempre molt concorregut, fins al punt que alguns moments hi havia dificultats per trobar un seient disponible. Però l'any 1938 es va tancar per ja no obrir-se més. Els llibres es dipositaren en l'Arxiu Municipal, i el local es destinà a sala d'exposicions.

A mitjans de la dècada dels quaranta la Delegació de Sindicats obrí una biblioteca en el cinquè pis de l'edifici que ocupava , en el carrer de Barcelona. El fons bibliogràfic era modern, però molt reduït. La situació en un cinquè pis d'un edifici de serveis administratius, no la feia gaire accessible. Per a la majoria de la població era desconeguda. L'any 1948 La Caixa obrí una biblioteca, de les característiques de les de la seva xarxa, amb centres que estvaven funcionant amb molt èxit en diverses poblacions. Estava situada en el mateix edifici de l'entitat d'estalvis, en el carrer de Sant Francesc, carrer que ara està integrat en el de Santa Clara. El lloc era molt cèntric i accessible. En la planta baixa i amb accés totalment independent. La concurrència estava assegurada. Feia un bon servei però no era suficient per auna ciutat com Girona.

Els qui tenien responsabilitats en aquesta temàtica consideraven imprescindible que s'actualitzés la Biblioteca Pública, que es desplacés del carrer de la Força a algun lloc més cèntric i que fos dotada de llibres moderns. Una proposta era adaptar el local de la clausurada Biblioteca Municipal, de la Rambla. Però resultava insuficient per encabir tot el fons bibliogràfic i possibilitar la ubicació de les noves adquisicions. La solució era aixecar un pis sobre l'edifici existent. Solució que presentava moltes dificultats i que sens dubte hauria provocat fortes queixes.

A falta de trobar un edifici adequat o de bastir-ne un de nova planta s'arbitrà una solució salomònica. Es llogà un espai en una planta de despatxos d'un edifici que s'acabava de construir en el carrer Ferran Agulló. Allí s'hi disposaria una sala de lectura, un despatx per a la direcció i s'hi col·locarien els llibres moderns. El fons antic quedaria en el seu lloc del carrer de la Força. Una solució que només podia ser admesa com a provisional fins que en sortís una de definitiva. Però aquesta provisionalitat es podia eternitzar. Per tant era una mala solució, que no resolia el problema.

El president de la Diputació féu l'oferta d'una nau de l'edifici de l'Hospici. No hi havia dubte que més aviat o més tard la institució assistencial hauria de deixar aquell edifici del segle XVIII per gaudir d'una nova instal·lació, amb més aire lliure i més confort. La proposta fou acceptada unànimement, però amb una dificultat per part de la bibliotecària. Temia que la gent es referiria al centre de lectura com a la Biblioteca de l'Hospici. Detall que aniria en detriment de la biblioteca. Per evitar-ho es determinà transformar en porta d'accés a la Biblioteca la finestra situada més a l'est de la façana principal. Ministeri d'Educació, Diputació i Ajuntament de la ciutat es farien càrrec del projecte. L'Estat hi aportava el fons bibliogràfic i el personal facultatiu i auxiliar. Pagava les obres d'adaptació, excepte la mà d'obra que la realitzarien els serveis tècnics i la brigada de la Diputació. Diputació que també cedia gratuïtament el local. L'Ajuntament cedia els llibres i el mobiliari de la desapareguda Biblioteca Municipal. I contribuiria amb una quantitat en metàl·lic anual al funcionament del centre de lectura. Quan les obres ja estaven avançades, es considerà que la biblioteca quedava massa petita. El president de la Diputació oferí doblar l'espai disponible si l'Estat estava d'acord en fer-se càrrec de l'ampliació del projecte. Acceptada la proposta, els tràmits burocràtics duraren quatre anys, durant els quals quedà l'obra interrompuda. Finalment la cosa es desencallà i l'any 1951 es pogué inaugurar la nova i magnífica biblioteca, que, durant dotze anys, compartí edifici amb l'Hospici; però amb accés propi i total interdependència d'ambdues institucions.

Es proposà donar a la biblioteca el nom d'Eiximenis, per la qual cosa el governador Civil regalà (pagant el contribuent) un bust del destacat escriptor gironí que es col·locà presidint el vestíbul d'entrada. L'escultura la realitzà l'artista Domènec Fita. L'Ajuntament veia molt bé el nom d'Eiximenis per la biblioteca, ja que en quedar l'escriptor dignament recordat, podria dedicar a Donya Carme Auguet el col·legi que porta el nom del frare medieval. Canvi que era ben justificat per ser la destacada professora la que va iniciar la labor pedagògica en aquell centre, i filla del qui havia facilitat la construcció del primitiu edifici escolar. Però un personatge que fins aquell moment no havia intervingut en el difícil i llarg procés , sortí amb l'argument que la denominació de Biblioteca Eiximenis representava un greuge a la memòria del bisbe Lorenzana que havia exercit un important paper en l'erecció de l'Hospici. Per deixar content a tothom, la Diputació col·locà una làpida en honor del Bisbe Lorenzana en el vestíbul de l'Hospici. Mentre que el bust d'Eiximenis figuraria en el vestíbul de la Biblioteca; però sense donar-li nom. La nova biblioteca no seria ni Eiximenis ni Lorenzana; però tampoc mai ningú la denominà Biblioteca de l'Hospici. Detall que hauria satisfet la bibliotecària; però resultava que amb els anys que havia durat tot el procés, quan s'inaugurà la nova instal·lació, ella ja feia temps que s'havia traslladat a un altre destí. I molts de les noves generacions ni tant sols saben que l'edifici que avui és Casa de ?Cultura va ser Hospici per espai de dos segles.

Quan es veu proper el trasllat de la Biblioteca Pública al nou edifici del carrer Emili Grahit, seria desitjable que no se l'anomenés Biblioteca de Les Casernes, com ja hem pogut llegir en titulars de premsa. Aquest nom seria encara menys adequat que l'antigament temut de Biblioteca de l'Hospici.