Per intentar quadrar números apujant impostos, no cal ser ni ministre, ni conseller, ni tan sols economista. Qualsevol ciutadà ho sabria fer. Dels responsables polítics cabria esperar més capacitat per no haver de recòrrer sempre a la mateixa recepta. Podrien començar per elaborar un pla de reforma i simplificació de l'aparell polític-administratiu. Però d'això no s'ha tocat ni una coma d'ençà que va començar la crisi. Tot continua igual. L'aparell bucrocràtic de totes les administracions públiques sembla intocable. Als augments d'IVA, IRPF o supressió de les desgravacions per l'adquisició d'habitatges, ara s'hi afegeix l'augment del 2% (passa del 8 al 10%) del principal impost que grava la compra de pisos de segona mà. També de pàrquings o solars. D'altra banda, es congela l'increment de l'impost de successions per a les rendes més altes. Algú podrà justificar que un 2% és insignificant, però no deixa de ser un increment més a un impost. I en aquest cas incideix en un sector immobiliari que està sota mínims des de l'inici de la crisi. La Generalitat ho tramitarà per la via d'urgència amb l'objectiu d'ingressar uns cinquanta milions d'euros abans d'acabar l'any. Paral·lelament, el Govern català ha decidit abaixar l'impost del joc, concretament el dels casinos, del 55% al 10%. Algú hauria d'explicar amb arguments per què s'apuja un impost que afecta un dret constitucional com és el de l'habitatge (article 47 de la Constitució) al mateix temps que es decideix reduir els impostos d'una activitat singular i discutible moralment com és el joc. No serveix la justificació donada pel conseller Mas-Colell per poder competir amb altres zones (Singapur, Madrid, etc). Per aquesta mateixa regla de tres, si abaixa altres impostos, totes les empreses catalanes també seran més competitives.
