Morir com un heroi o com un traïdor. En tot cas, morir políticament. S'està perfilant -si els déus no hi posen remei- el destí del president Artur Mas. És llàstima que qui podia haver estat un gran president de la Generalitat hagi optat per convertir-se en un personatge de tragèdia. En un d'aquests personatges que, enmig d'un gran espectacle, tan tremendista com inútil, acaben malament. Ell ho ha triat, en ús de la seva llibertat -i abús de la seva representativitat- escollint un camí d'errors i temeritats.

L'herència que va rebre del forjador de la Catalunya reconstruïda, Jordi Pujol-que amorosament el va elegir a dit-, no l'obligava a ser un hereu amb una fidelitat servil i sense personalitat, sinó a continuar i millorar la tasca amb noves cotes d'ambició i idealisme per a un poble amb identitat i llarga història capaç i ansiós d'assumir un protagonisme més gran en el futur. És massa corrent que els hereus es pategin l'herència rebuda. I això li està passant a Artur Mas, dividint internament la societat catalana i guanyant l'animadversió de fora del país que, de manera miop, tanca en el concepte, bastant cursi, de "casa nostra". És el preu de muntar precipitadament al cavall de la rauxa oblidant l'altra virtut catalana del seny.

De les últimes subtils maniobres polítiques de Mas, alguns en dedueixen senyals de certa rectificació. Negociada o no -secretament- amb altes instàncies de l'Estat, davant la impossibilitat de seguir en un carreró sense sortida -com no sigui la traumàtica, que la majoria no desitja-, el més difícil serà salvar la cara quan s'ha jugat a tot o res. L'heroi fàcilment pot convertir-se en traïdor. La tragèdia és en el seu punt culminant.

L'oratòria fàcil i comunicativa d'Artur Mas pot intentar-ho tot. Però les paraules, que aguanten molt, no ho poden tot. Sobretot quan no és la primera vegada que intenten vendre gat per llebre. Tothom recorda la negociació a la baixa, amb nocturnitat i traïdoria (a esquenes dels altres partits), amb el president Zapatero de l'Estatut que havia estat aprovat al Parlament. És difícil entendre com, d'un dia per l'altre, canvia el seu objectiu de "Pacte fiscal" pel de la Independència, per molt que es simuli que s'havien esgotat totes les vies d'una negociació que no es va plantejar seriosament. I qui pot comprendre -més enllà d'estratègies polítiques- que a finals de juny el Govern encara no tingui pressupost? I com s'explica que, a sobre, planti cara a la Fiscalia que acusa el seu partit de suposades comissions il·legals en el lamentable "Cas Palau", que segur que acabarà malament i esquitxant molts?

Les paraules agudes, solemnes i massa contundents i els gestos incisius i escarafalls poden semblar convincents, però la realitat és tossuda i la gent no es llepa el dit. Artur Mas ho té malament en aquesta tragèdia que ha contribuït decisivament a muntar i que, al·lucinat pel sorollós embat d'una bella gran onada popular, va decidir liderar. Heroi o màrtir? Les urnes no el van triar ni per a una cosa ni per a l'altra, sinó per governar un país plural i complex. Que és el que no fa, o, ficat en aquest embolic, no pot fer. Ell ho ha escollit.

Amb tot això, s'haurà perdut el temps, s'haurà agreujat la crisi econòmica, provocat una profunda crisi política i aconseguit una societat dividida, enganyada i desconcertada ... que no veu el final d'aquesta al·lucinant i errònia jugada. I, a sobre, s'haurà dilapidat una herència de catalanitat i catalanisme fecunda i convivencial. I, a més, potser, al final, s'hagi cremat a l'estil bonze una personalitat que apareixia com potent i vàlida, aixecant esperançes al capdavant d'una força política arrelada, ara a la baixa i perseguida per la justícia, com a prometedor President de Catalunya. Llàstima! Que l'error i la temeritat no ?l'ence?guin i els déus -no pas les belles sirenes ni els fantasmes- l'ajudin i el beneeixin en la seva tasca primordial de governar, Molt Honorable senyor Mas.