Molt sovint explico que la crisi d'ara neix d'una transferència de riquesa del bloc occidental cap a països emergents. Des de finals dels anys 90 aquesta transferència va anar en augment, essent en els anys 2003, 2004, 2005 i 2006 quan la deslocalització d'empreses americanes i europees a Xina va tenir el punt més àlgid. En aquests anys el creixement industrial de Xina va ser del 30,4%, 17,1%, 29,5% i del 22,9% respectivament. Des de l'any 2000 fins el 2011 aquest creixement mig va ser del 16,4%, convertint Xina en una bèstia exportadora de tal magnitud que va ser capaç de multiplicar per 6,1 vegades el valor exportador en el mateix període. Mai he entès la miopia de la classe dirigent d'Europa i dels Estats Units en aquest tema. És conegut que obrir les economies dels països contribueix a una millor especialització en cadascun d'ells que acaba per afavorir el creixement de tots; des d'aquest punt de vista la globalització té moltes virtuts. Però fer-ho de forma descarnada, sense control de cap mena tal com s'ha fet i s'està fent, porta al fracàs o com a mínim el risc de caure-hi és molt alt.

Qualsevol procés d'obertura ha de fer possible que en surtin beneficiats tots els components, que el creixement de l'economia afecti tothom car, si no ser així, el creixement només es fa en una direcció, essent una autèntica espoliació de recursos, una transferència de riquesa. És exactament el que ha passat entre els Estats Units i Europa amb la Xina.

La Unió Europea a l'any 2011 tenia un dèficit per compte corrent de -32.700 milions de dòlars, Estats Units de -473.400 milions i Brasil de -52.590 milions, mentre que la Xina tenia un superàvit de 201.700 milions, Japó de 211.700 milions i Rússia de 101.300 milions. És evident que la Xina, Japó i Rússia creixen a costa dels Estats Units, Europa i Brasil, cosa que no hauria estat greu si no fos perquè aquesta transferència de riquesa ha estat massa intensa en pocs anys i ha afectat greument el sistema econòmic dels blocs transferidors. La pèrdua de teixit econòmic s'ha fet en pèrdua de llocs de treball, en pèrdua de teixit industrial que a la fi s'ha reflectit en pèrdua en serveis i, sobretot, en pèrdua d'ingressos públics i de cotitzacions socials. Aquesta pèrdua de teixit econòmic es va voler pal·liar en algunes zones augmentant l'activitat immobiliària, creant una bombolla que va explotar. Per tant, el principal problema que té el món és aquesta disfunció entre blocs, aquest desordre mundial en els fluxos d'inversions d'aquí cap allà, fent cas omís de les regles més bàsiques de la transparència dels mercats.

La Xina ha fet el procés dels darrers 10 anys amb trampes: si una àrea amb moneda pròpia augmenta el seu saldo exterior de forma positiva, augmenten les reserves d'altres divises, fet que en un mercat transparent revalua la seva moneda i, automàticament, fa menys competitiva la venda exterior, frenant el flux de sortida. L'economia de mercat tendeix a buscar sempre l'equilibri, per la qual cosa cal que sigui transparent i que ningú faci trampes. El fet que la Xina hagi tingut el saldo exterior positiu com el que ha tingut i la seva moneda no s'hagi revaluat en la mateixa proporció, li ha permès un avantatge competitiu mantingut en el temps que ha acabat fent mal als blocs occidentals. La velocitat del procés ha impedit a les economies perjudicades tenir temps per augmentar la productivitat per compensar l'efecte i perquè trobessin la forma de crear més teixit econòmic que reparés la pèrdua.

El dèficit comercial entre Europa i la Xina és de 150.000 milions d'euros, un 4,02% del PIB industrial europeu. Això significa que la Xina detreu 2,43 milions de llocs de treball industrial d'Europa dels 60,4 milions que hi ha. Com que la indústria té un multiplicador de llocs de treball en l'economia actual de 4, podem deduir que els llocs de treball que destrueix la importació xinesa a Europa és d'uns 9,7 milions de llocs de treball, equivalent al 42% de l'atur europeu. L'impacte que això té sobre l'economia del país, sobre les cotitzacions socials, sobre la baixada de recaptació d'impostos, i en l'efecte multiplicador del sector públic en l'economia és gran. És un torpede que ha explotat en el teixit econòmic i social d'Europa, fent un forat considerable.

No n'hi ha prou amb la Xina que el Japó pretén fer el mateix. L'any 2011 tenia un dèficit públic de -120.000 milions de dòlars i un superàvit exterior de 210.000 milions de dòlars. El saldo positiu amb l'exterior no li ha servit per créixer ja que el dedica exclusivament a finançar el pressupost públic, de manera que el teixit de pimes queda sense finançament. Us sona aquesta música? És el mateix que passa ara a Espanya. Doncs bé, en lloc de determinar abaixar el dèficit públic Japó ha decidit augmentar el seu superàvit comercial. Amb qui pretén fer-ho? Amb els Estats Units i amb Europa. Però és que Alemanya també vol que Europa faci el mateix, guanyar competitivitat exterior per acabar amb un compte corrent positiu del 2,5% del PIB. Als Estats Units no el preocupa gaire perquè emetrà més dòlars per compensar-ho.

Tots els blocs volen resoldre els seus problemes xuclant riquesa dels altres i això és missió impossible, algú ha de comprar més que no pas vendre. No sé com es resoldrà, l'únic que veig és que això tindrà un col·lapse que obligarà a trobar una altre equilibri en l'intercanvi mundial. I com més aviat es faci abans sortirem d'una crisi que, a la fi, serà mundial.