QUI HO DIU, QUE NO HI HA DINERS?

Òbviament no és economista, però sap llegir, sumar, restar, dividir... I llegeix que el pla del rescat als bancs dels EUA, segons es discutí al Congrés nord-americà el passat mes de febrer, arribaria a uns 700.000 milions $, als quals calia sumar els 500.000 milions ja atorgats. Total: un bilió dos-cents mil milions (1.200.000 milions $). Estem tan avesats a xifres astronòmiques que ens passen per davant com un placebo. A veure, suposant que la població mundial sigui de 6.700 milions d'habitants, si divideixo aquella quantitat astronòmica pel nombre d'habitants, resulta que ens en tocarien 179,1 $ a cadascú. A una família de quatre membres, 716,4 $. Déu n'hi doret. En tindríem per anar fent.

Ja sé que no podem anar a rapinyar els pistrincs dels bancs nord-americans. Anem a la nostra pell de brau. Els gairebé 40.000 milions € amb què Europa va ajudar les entitats financeres espanyoles a finals de novembre passat, amb condicions draconianes, es van acabar per distribuir així: gairebé la meitat, 17.960 milions €, per a Bankia (als quals cal sumar 18.040 milions de la resta d'ajuts anteriors); 9.084 milions per a Catalunya Banc, antiga Catalunya Caixa (més 4.920 milions d'anteriors); Nova Galicia Banco, abans Nova Caixa Galicia, 5.425 milions (més 4.575 d'abans) i Banc de València (adquirit per Caixa Bank un cop sanejat), 4.500 milions (més uns altres 2.500 milions anteriors). El cost total per donar viabilitat a aquests quatre bancs (fruit de fusions entre 13 entitats anteriors) és de 67.004 milions de €! I fins ara sense cap responsabilitat. Uf! Segons el padró del 2008 els habitants d'Espanya (actualment han disminuït) era de 46.063.551. Si divideixo aquell cost pel nombre d'habitants dóna 1.454,5 € per a cadascun dels habitants.

Ja ho sé, ja. No podem pas pispar els diners de les entitats bancàries perquè són (parauleta màgica!) "sistèmiques". Si cauen elles, s'ho emporten tot per davant. (I ara -em demano-, no s'emporten estalvis, hipoteques, preferents, sofriments humans i suïcidis de persones?) Podríem estar d'acord a sostenir aquelles entitats que han estat mitjanament gestionades, però no pas en el cas de Bankia, que surt del fracàs de Caja de Madrid, que va ser un dels emblemes del PSOE quan manava i, després, del PP volent emular "la Caixa" catalana (i, en un moment determinat, a punt de fer-la combregar amb les rodes de molí d'aquella fallida). Ni el Banc d'Espanya, que va promoure'n la fusió amb la Bancaixa valenciana ni el Govern ?espa?nyol, que ho va permetre, se n'han sentit responsables. Si jo m'administro malament, algú m'ajudarà? I els comptes s'han fet grosso modo vist que hi ha hagut encara rescats posteriors. Sala Martín parla de bancs zombis: morts que es mengen els vius.

Imaginin per un moment que ens oblidem dels orígens del nou president de Bankia, José Ignacio Goirigoizarri, ex-conseller delegat del BBVA, destituït (amb pensió anual milionària) el 2009 pel president Francisco González-amic personal d'Aznar-, i únic directiu que va romandre al BBVA després que González decapités la burgesia tradicional del barri de Neguri (el Pedralbes de Bilbao), que sempre havien manat al Bilbao i al Vizcaya; imaginin que també oblidem la integració de Caixa Laietana a Bankia, els lligams del seu auditor i que Bankia també ha estat la joia de la corona de la Comunitat de Madrid quan serví per controlar Ibèria i per pagar els fitxatges de Ronaldo, Benzema i Kaká; és oblidar moltes coses, ja ho sé, però imaginin que som capaços de fer-ho. Bankia no era viable i es liquida d'una manera ordenada, es venen actius i oficines... (Massa treballadors al carrer? I amb les directrius europees no hi aniran igualment?).

Si s'hagués deixat caure Bankia ens hauríem estalviat 36.000 milions €, això és, 781,5 € per cada ciutadà espanyol. I el problema no hauria seguit, perquè, justament, el que fa feredat és llegir que Bankia va tancar el 2012 amb 19.193 milions € de pèrdues, 416 € per a cada espanyol. Resulta que 350.000 accionistes han perdut entre el 90% i el 99% de la seva inversió i encara fa publicitat parlant de principis! I aquest passat maig les accions pujaven i baixaven a gust dels grans especuladors!

No hi ha diners? I tant que n'hi ha! El que no hi ha és responsabilitat política de fer-los surar ni magistrats capaços d'impartir justícia i fer pagar aquest descontrol a qui l'hi ha dut entre tots! Quantes hores va romandre entre reixes Blesa?

Volem mirar cap a casa? Es calcula que entre el 1986 i el 2009 el dèficit fiscal d'Espanya en relació a Catalunya és de 213.963 € milions. Diners d'anada sense retorn. Això vol dir 16.458,6 milions €/any. Altrament, l'Estat deu a Catalunya 11.000 milions (deutes pendents i despeses que ha d'assumir la Generalitat per incompliments estatals). Tothom està d'acord que el dèficit fiscal anual està a l'entorn dels 16.000 milions € (16.543 milions € el va fixar el conseller Mas-Colell el passat dia 21, per al 2010, el 8,5% de PIB). Suposant que els catalans fóssim 7 milions de persones, sense els deutes pendents que implicarien menys retallades, ens tocarien 2.363 € a cadascuna. Aquest és el veritable espoli d'Espanya envers Catalunya i la raó principal de no atorgar-nos ni tan sols el dret a decidir.

I el bo del cas és que a l'hora de prestar, a un bon 5,65%, 5.370 milions a la Generalitat (és la xifra sol·licitada el 2012 al Fons de liquiditat), ho proclama com si aquests diners fossin producte de la magnanimitat estatal i no haguessin sortit de Catalunya. Per a aquest 2013 se n'han demanat 9.073 milions: vindran com l'any passat amb comptagotes?

Madrid, a més de comportar-se com una veritable metròpoli (exigeix un mínim de dèficit, l'1,5% del PIB, que ell no compleix perquè suposa moltes retallades) fa de gos de l'hortolà, que ni menja ni ho deixa fer: per això s'ha carregat els impostos que havien pactat ERC i CiU: el tribut bancari, l'euro sanitari i les taxes judicials. Sense flexibilitzar el dèficit, caldran 4.000 milions més de retallades.

La gent comença a adonar-se de tot plegat i ja n'està farta. Aquest sistema, si segueix així, no sirga i caldrà acabar amb el sistema. Mirin el que passa a Grècia, Portugal, Itàlia... Prou fraus! Prou estafes! Prou fer-nos empassar les coses per força per bon davallador que tinguem. Ho han dit autoritats europees: si els organismes europeus no serveixen per anar millor, fem alguna cosa malament. Fa anys que els homes de negre revisen els comptes de Grècia i de Portugal i són on eren.