Cada vegada que un tribunal emet una sentència contra un polític o un banquer tens la sensació que es tracta d'una justícia a part i que tot allò que se'ls imputa acaba essent paper mullat, perquè o bé instàncies superiors les modifiquen o bé la seva capacitat de recórrer és tan infinita que mai s'acaba d'aclarir si eren culpables o no. I per si de cas, sempre els queda aquella fórmula elitista de l'indult donat pel consell de ministres, un estatus que només sembla que aconsegueixen aquells que han format part del poder o que segueixen formant part del poder.
No és estrany, doncs, que quan s'ha fet pública la sentència contra l'exprimer ministre italià Silvio Berlusconi, que l'inhabilita de per vida per accedir a qualsevol càrrec públic i que el condemna a set anys de presó, molts no ens puguem aguantar el riure, sabent que ara començarà un llarg camí de recursos i que probablement ni jo ni vostès veurem mai Berlusconi en una cel·la o fora de la política italiana. I tens la sensació que el mateix passarà a gent com Blesa, Bárcenas, Millet, Urdangarin..., i a tants i tants altres que es passegen pels jutjats com si fos el pati de la seva segona residència.
És aleshores quan veus una justícia desdibuixada, de doble mesura i en la qual es fa molt difícil confiar perquè t'adones que això de la «igualtat» només funciona si no ets ningú. Ja poden anar emetent sentències si aquestes només són valides per a aquells que no pintaven res, perquè per als altres, per als que sí que tenien poder de decisió, les sentències són com un acudit, que els deu servir per riure una estona i per fotre's de la resta dels mortals.
Segurament, a hores d'ara, Berlusconi encara ho deu estar celebrant. El problema és que cada vegada hi ha més d'aquests que se'n riuen de tot allò que encara es diu justícia.
