L'espanyolisme sosté alguns mites sobre la llengua catalana que són això, mites. Molts polítics, periodistes, tertulians, i els simples ciutadans en general tenen una visió poc científica sobre el fet lingüístic. I molt sovint, la visió sobre les llengües està inundada de prejudicis ideològics i polítics. El primer prejudici és un reflex instintiu -i fins odi declarat- envers la diversitat lingüística. En el mateix ADN de la constitució de Castella hi ha l'odi lingüístic i ètnic: extermini de la llengua lleonesa, de l'aragonès, del rom o llengua dels gitanos, de la llengua andalusita, i intents d'extermini del català, de l'aranès, del gallego-portuguès, de les llengües d'Amèrica -nàhuatl, quítxua, guaraní...-. És insòlita l'existència, en cap país d'Europa -fins i tot en la glotofòbica França-, com existeix a Espanya i entre els espanyolistes de Catalunya, una visió negativa al concepte de pluralitat lingüística, concretada a donar el nom de "Babel" a plataformes que proposen la desaparició del català.

Primer mite de l'espanyolisme: el català és una llengua inventada. Això, no cal dir-ho, ho creuen, fins i tot de bona fe, la major part dels espanyols. També sostenen aquesta posició alguns intel·lectuals, que fins i tot afirmen que el català no ha existit mai -entre l'occità, l'espanyol, el "mossàrab", el "lapao" i ara l'"ibèric", segons brillant teoria del PP-. Segon mite espanyol sobre el català: és un dialecte, i aquesta és l'opinió més generalitzada a Espanya, perquè encara avui ni l'escola, ni els mitjans, ni els partits, informen els ciutadans correctament sobre aquesta qüestió. I tant els socialistes com el PP fan "pedagogia" al contrari, dividint el català en "valenciano", "chapurriau", "lapao", "balear", etc. De fet, per als sociolingüistes totes les ?llen?gües són dialectes, i deixen de ser-ho quan es converteixen en llengües d'estat, ja que es tria una modalitat lingüística per sobre de les altres. Tercer mite de l'espanyolisme: l'espanyol és una llengua de Catalunya, i per a molts, s'hi ha parlat sempre. Això és, històricament, completament fals. Fins i tot en zones tan espanyolitzades com Alacant, fins a mitjan del segle XX el català era la llengua aclaparadorament majoritària.

Observem, altrament, a Catalunya mateix, una tendència generalitzada a percebre com a natural la situació sociolingüística actual. Això es deriva d'un desconeixement de les lleis sociològiques que regeixen la superposició de llengües en una mateixa societat. A hores d'ara molta gent creu que l'existència d'un ús social creixent de l'espanyol respon al fet que hi ha arribat una gran quantitat de persones d'aquest origen (i més darrerament, llatinoamericans i d'altres cultures que es passen a l'espanyol directament). Per tant, l'ús de l'espanyol a Catalunya avui és percebut per molta gent com un fet "normal" (i fins natural), que lògicament cal reconèixer.

La immigració és un fet normal, però no és la causa de l'actual ús social de la llengua espanyola a Catalunya, sinó la imposició política de l'espanyol com a llengua dominant, com a "llengua oficial", aparellada a la persecució i prohibició -històrica i actual- del català. Aquesta n'és l'única causa. Si Catalunya hagués continuat amb el seu estat anterior al Decret de Nova Planta, per molts hispanoparlants que haguessin vingut, ni aquests no haurien pogut perpetuar el seu monolingüisme funcional (una gran majoria pot parlar en català, però, de fet, parla "normalment" en espanyol), ni els catalans haurien adquirit la norma implícita de canviar de codi lingüístic davant d'aquests immigrants -l'anomenada norma de subordinació.

El quart mite és que Catalunya és "bilingüe". Hi ha persones bilingües i fins trilingües (mireu els aranesos), però si de cas, Catalunya és una societat plurilingüística on s'hi parlen més de 200 llengües.