AJosep Antoni Duran Lleida l'actual situació política de Catalunya li trenca els esquemes i el deixa sense sortida com a líder polític de primera fila, perquè no pinta gaire a Catalunya i amb l'epifania sobiranista de CiU també està deixant de ser rellevant a Madrid. Temps era temps, Duran va aspirar a ser el relleu de Jordi Pujol, el seu successor a la presidència de la Generalitat, però Pujol, independentista de cor camí de ser-ho també de cap, va decidir posar les seves esperances en Artur Mas. Pujol sempre havia dit que la missió de Convergència era governar la Generalitat i en cap cas participar en el govern de l'Estat, mentre que Duran sempre s'ha trobat bé movent-se amb traça i facilitat per la política espanyola. A Miquel Roca li passava una mica el mateix, i en tots dos casos aquest camí havia estat elegit en part pel fet que a Catalunya no tenien gaire espai per moure's, perquè Pujol l'ocupava gairebé tot. A Madrid podien esdevenir rellevants i no només com a administradors de la minoria necessària per complementar majories relatives, sinó com a dispensadors de seny català per donar categoria d'obertes i dialogants a les majories absolutes. Sistemàticament, les seves intervencions als debats, especialment econòmics, mereixien el públic agraïment del governant de torn "pel seu to moderat i constructiu". En els darrers anys, Duran va exercir un agraït paper d'alliçonador moral en temps de crispació entre els dos grans partits estatals. "El que han de fer és posar-se d'acord pel bé del país", deia, i l'opinió pública l'aplaudia. Va ser així com va arribar a ser el polític més ben valorat de l'esfera espanyola. Mentre Rajoy i Zapatero (després, Rubalcaba) es tiraven els plats de la crisi econòmica pel cap i s'aplicaven a la mútua destrucció dialèctica, ningú no criticava aquest Duran autoemplaçat més enllà de la picabaralla. Però va arribar el viratge (o l'striptease) sobiranista d'Artur Mas i es va calar foc a tot plegat. Catalunya es mostrava independentista i Duran era l'home a Madrid d'aquesta CiU que abraçava l'estelada i provocava onades de patriòtica indignació a la resta de la pell de brau. A por ellos, oé. Duran va caure ràpidament cap a la part baixa de l'escala de valoració, ara liderada per la molt recentralitzadora Rosa Díez. Sense paper a Madrid ni a Barcelona, Duran busca la manera de fer-se un lloc: potser el de líder dels catalanistes conservadors que enyoren el temps de la moderació que obria portes. N'hi ha a Unió i n'hi ha a la mateixa Convergència, però no se sap quants. El clima no els convida gaire a mostrar-se, però algun o altre se'n deu poder trobar.