La classe política

01.07.2013 | 10:40
Daniel Capó
«Els partits s'han anat nodrint de la mediocritat social, mimetitzant conductes menyspreables»

Resulta difícil reflexionar sobre allò que no hem viscut, encara que es tracti d'un passat pròxim. Retrocedim trenta, quaranta anys: va ser millor la classe política que va pactar la Transició? Era més generosa que l'actual? Tenia més talla ètica i intel·lectual? I els partits -almenys, les seves elits- representaven d'una manera més veraç els interessos ideològics de la societat? Crec que sí, però realment no puc estar molt segur d'això. Sens dubte, com a país hem progressat molt des d'aleshores. La indústria exportadora s'ha consolidat en un context de forta competència. La banca, el turisme, les constructores, el sector tèxtil... han adquirit un protagonisme global. Amb Ferran Adrià o amb El Celler de Can Roca, hem passat de la truita de patates a la truita desconstruïda, de la roba vella al gaspatxo nitrogenat. El joc del Barça -i de "la Roja"- marca tendència a tot el món, de la mateixa manera que els tennis de Nadal. Gràcies als fons aportats per la UE, s'han modernitzat les infraestructures (i també s'ha malgastat molt). La sanitat pública gaudeix d'un prestigi europeu.

Però, per descomptat, no totes les lectures són igual de positives. La diarrea legislativa s'ha agreujat, coincidint amb l'elefantiasi burocràtica de les administracions. L'estat general de l'educació no respon a cap dels paràmetres internacionals de qualitat. La televisió ha banalitzat els seus continguts fins al nivell del menjar escombraries. L'atur s'enquista en magnituds estratosfèriques. La crisi recorre de manera transversal els alts estaments del país, entre el desprestigi, la desconfiança i el debilitament general de les institucions. Què ha passat? Potser es va cou?re malament la Transició? O no vam saber fer a temps les reformes necessàries?

Aventuro que una data clau va ser 1992, ?l'any dels Jocs Olímpics de Barcelona, l'Expo Universal de Sevilla i el Quinto Centenario. La Transició havia estat un èxit, amb l'arribada de la democràcia, d'Europa i de la modernitat. Després va sobrevenir la cri?si econòmica i les trames de corrupció van saltar al primer pla informatiu. El felipisme es va bunqueritzar, mentre s'imposava certa forma caïnita d'entendre la política. Els mitjans desenvolupaven el seu paper, a mig camí entre el groguisme i la informació crítica. Final?ment es va produir el canvi de govern, culminant una alternança de poder que exemplifica la intel·ligència del model del 78. No obstant això, alguna cosa ja funcionava malament. La reforma de les institucions no s'hauria d'haver ajornat més enllà dels noranta. Va ser un error que encara paguem.

Des d'aleshores, el declivi de la casta política resulta evident. Els partits s'han anat nodrint de la mediocritat social, mimetitzant conductes menyspreables. Dels catedràtics d'universitat o lletrats de l'Estat hem passat a uns representants públics alletats, pràcticament des de l'adolescència, per l'establishment; gent que no té qualsevol perfil ?professional -també de perspectives fora de la política- i als qui s'exigeix una obediència cega als dictats de la cúpula. El deteriorament ha estat ràpid i evident, gairebé brutal: els Leire Pajín, Elena Valenciano, Soraya Rodríguez, Óscar López, Carme ChacónÉ en el PSOE; els Fátima Báñez, Ana Mato, Monago, Pujalte, Carlos FlorianoÉ en el PP. És un fenomen que es repeteix en qualsevol partit, a qualsevol nivell, ja sigui l'estatal, l'autonòmic o el local. Si la Constitució buscava establir un bipartidisme natural amb dues alternatives fortes que dotessin d'estabilitat el sistema, ara urgeix recuperar la meritocràcia: atreure els millors per servir els altres.

Enllaços recomanats: Premis cinema