La reforma de l´administració de Rajoy

01.07.2013 | 10:40
José Lluís Villacañas
«La gran reforma del sistema institucional espanyol, necessària perquè tinguem un Estat barat i clar, això no ens ho donarà aquest govern»

Catedratic d'història de la filosofia

«És del tot impossible que la classe política es reformi arruïnant la seva pròpia base de poder»

Si un ciutadà europeu envia un correu electrònic a la pàgina web del govern alemany sol·licitant-ho, tots els divendres obtindrà la informació del consell de ministres setmanal, les entrevistes fonamentals dels membres del govern, les declaracions formals del gabinet en aquests dies i, per descomptat, els textos legals que s'han aprovat. He intentat llegir el text que ha presentat el govern espanyol sobre la Reforma de l'Administració Pública i no he trobat res disponible a la xarxa. A més, la transcripció de la intervenció pública no s'ha penjat encara. De les declaracions del govern sobre aquest assumpte, a penes alguna cosa sobre l'administració local. Així que m'agradaria saber on han llegit el text del projecte els diaris que ho resumeixen i si aquest resum és obra dels serveis del govern o del mateix puny i lletra dels periodistes. Valorar una reforma de l'administració pública xoca així amb la ineficiència i falta de transparència informativa de l'administració governativa. Això sí, amb data de 22 de juny ja s'ha creat l'Oficina per al seguiment de la Reforma de l'Administració. Una simplificació institucional com l'anunciada comença amb la creació d'una institució nova, quan encara la reforma no ha començat a caminar.

Massa paradoxes des de l'inici? Les habituals en un govern que parla més que fa. En tot cas, com sempre, els nostres polítics han de pensar que els ciutadans ja en tenen prou amb llegir els diaris. Però el que sabem per ells ofereix només aspectes fragmentaris de la reforma. La reducció de moltes fundacions, la integració d'altres, el canvi d'estatut d'unes més. La notícia sens dubte té a veure amb aquest anunci de pressupost zero que ha anunciat el govern i que des d'aquestes pàgines vaig reclamar ara fa dos anys. Tot el que desaparegui de l'entramat institucional també ho farà de les partides del pressupost. Però d'allò filtrat gairebé no obtenim res del que s'esperava. La gran reforma del sistema institucional espanyol, necessària perquè tinguem un Estat barat i clar, això no ens ho donarà aquest govern.

El subjacent de la reforma és la distinció, que he vist en algun mitjà, entre sector públic i sector burocràtic. No sembla una distinció adequada. No sé per què al conjunt de representants polítics i càrrecs auxiliars, així com a altres elements institucionals, se l'anomena "sector burocràtic". És purament un sector polític. La idea de la reforma, llavors, és que no es disminuirà el sector públic, el que rendeix serveis indispensables com salut o educació, sinó el sector burocràtic/polític, el conjunt de responsables directius i institucionals. Per molt que la vicepresidenta hagi presentat la reforma com el sacrifici de la classe política, el que ha transcendit no sembla que suposi un sacrifici semblant al que aquest país ha patit ja. Encara que es promet que no hi haurà acomiadaments, un es pregunta què passarà amb els funcionaris que quedin excedents després de la dissolució d'aquests organismes.

Sens dubte, només cal passejar-se per Madrid per adonar-se que hi ha desenes d'aquests organismes que ara es volen dissoldre. El respecte al principi de legalitat imposa que la dissolució dels seus parells en les comunitats autònomes només pugui fer-se des de la decisió de les autoritats corresponents. Tot això no té res a veure amb el gran pacte d'Estat que aquest país anhela. En realitat, l'executiu central fia l'eficàcia d'aquest arranjament a la força coactiva de la seva intervenció econòmica per socórrer les angoixades arques dels governs regionals. Així que més que en la persuasió i l'acord, el govern compta amb els fets consumats de la fallida tècnica de les autonomies. La mesura d'imposar una tresoreria única, en el més vell estil de les reformes borbòniques (això va ser el que va imposar José Patiño quan va prendre possessió de la secretaria d'Hisenda el 1726) no preveu sinó mantenir aquesta bota en el coll dels governs regionals en previsió d'ulteriors desordres. Com es veu, poca confiança en la saviesa política i en el sentit comú.

Però alguna cosa més ha transcendit. Era molt previsible que un fill i nét de presidents de diputació, com el president del Govern espanyol, no se senti molt inclinat a disminuir el poder d'aquestes seculars institucions. En realitat, aquí està l'arrel més profunda de l'elit política espanyola i és del tot impossible que la classe política es reformi arruïnant la seva pròpia base de poder. De fet, el projecte preveu que les Diputacions es reforcin, en la mesura que els ajuntaments que no puguin demostrar que són capaços d'atendre determinats serveis, passaran les seves competències a la Diputació provincial. La idea és que només els ajuntaments amb més de 20.000 habitants poden ser solvents i hauran de ser-ho amb els sous taxats dels seus càrrecs, una altra mesura que s'aixeca sobre la desesperança que els alcaldes malgastin sentit comú. La resta de territoris hauran de ser administrats des dels serveis centrals de la Diputació. Amb això resta intocada l'administració que reforça sempre la capital de província i que distribuirà els seus recursos des del vell saber del clientelisme. L'opció de l'administració comarcal cooperativa, capaç de reunir els recursos dels propis actors, queda fora. D'aquesta manera ens acomiadem de l'aplicació de la subsidiarietat, el principi adequat i europeu per relacionar poders locals i superiors.

En realitat, alguna cosa comença a perfilar-se encara que el govern no hagi desplegat la idea subjacent a la seva reforma amb rigor i coherència. Doncs el que hi ha en la base de tot això és que les autonomies que no compten amb una classe política pròpia, es veuran coaccionades a acceptar aquesta reforma vellis nollis. Així es complirà, potser, l'avís de Duran i Lleida, que cal acabar amb el cafè per a tots. Andalusia, Catalunya i el País Basc no seran tocades, però totes les altres, inclosa València i Galícia, quedaran transformades. Tornarem a la doble velocitat autonòmica, que és l'única política en la qual creu el PP respecte de l'ordenació territorial de l'Estat.

Però posats a portar les coses per aquest camí, per què no anar a la pura lògica i considerar les autonomies com un parlament de les diputacions reunides, compost únicament per delegats de cada diputació provincial, amb un president rotatiu? Potser és això el que hi ha després de la idea repetida que cal reduir els parlaments autonòmics a meres figures decoratives sense paga. No generarien despeses addicionals, llevat d'algunes dietes, perquè tots serien ja diputats provincials o alcaldes. I la cosa més important, potser en una segona empenta permetria unificar les administracions regionals i provincials a costa d'eliminar de veritat l'administració provincial de les conselleries, com ja s'ha començat a fer aquí. Per l'altres, això podrà ser venut bé a Catalunya: per fi sabríem quina és la diferència efectiva entre les nacionalitats històriques i les regions. El cafè per a tots s'hauria acabat, per descomptat. Però també el somni d'un país federal.

Enllaços recomanats: Premis cinema