Forces desiguals

02.07.2013 | 10:12
Carlos Arbó
«La consciència de la gent encara no ha assumit que les seves mobilitzacions representen un potencial immens»

A la nostra societat existeixen, encara que els ideòlegs del neoliberalisme liberals s'entestin a proclamar que són conceptes superats, dos bàndols irreconciliables: el dels opressors i el dels oprimits. Els primers compten amb l'aparell de l'Estat, una maquinària de poder i coerció amb l'exèrcit i la policia com a instruments fonamentals, al servei de la salvaguarda dels interessos dels poderosos.
Els segons són una munió de gent empobrida, indignada o aturada que es troba indefensa davant la colossal capacitat dissuasiva acumulada per l'stablishment.

És a dir, hi ha una minoria de privilegiats que gaudeixen de les riqueses i una majoria de ciutadans que les passa de tots els colors per subsistir.
Ara bé, com s'explica que el conflicte entre uns que tenen tant i altres que no tenen res, o gairebé res, no acabi amb revoltes socials? Per què s'ha arribat a un grau tan elevant de desmoralització que paralitza qualsevol resposta davant la misèria escampada arreu?
Els defensors de l'statu quo argumenten que no hi ha alternatives a la política d'austeritat que ha suposat una regressió del nivell de vida de la població. A més, per ells, la majoria parlamentària és una fórmula sacramental i, encara que els polítics arraconin el seu programa electoral, el poble ha de callar i aguantar qualsevol marranada.

Els intel·lectuals suposadament d'esquerres critiquen la contrareforma perpetrada per les elits polítiques i es lamenten de l'embranzida dels poders fàctics que ha esmicolat tot tipus de contracte social. I es queden tranquils, mirant de reüll els moviments socials.
Aquests estranys "companys de viatge" demanen paciència perquè diuen que la relació de forces és desfavorable a la ciutadania. Les seves simpaties amb els indignats del 15-M, amb la plataforma d'afectats per les hipoteques (PAH) o amb els enganyats per les participacions preferents no van més enllà de bones paraules i de donar copets a l'esquena. En el fons recelen de la capacitat de reacció de la gent per justificar la seva indecisió i covardia.

En resum, el problema rau en uns polítics que han aconseguit enganyar, violentar i frustrar l'opinió publica. Però cada dia que passa creix el malestar popular. Les darreres mobilitzacions a Espanya, Brasil o Egipte assenyalen el camí per configurar una nova correlació de forces que s'albira com una alternativa als partits tradicionals.

És l'hora d'assaltar el cel? Bé, no és fàcil ni senzill. La consciència de la gent encara no ha assumit que les seves mobilitzacions representen un potencial immens. Que la unió fa la força per, en un primer estadi, defensar-se de les agressions i més endavant passar al contraatac.

L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema