El que m'agradaria, el que el cos em demanaria, seria escriure un text que portés per títol "Catalunya és poderosa". En aquest hipotètic article hi escriuria el que vaig escoltar la nit de dissabte mentre sopava a la cuina de casa i escoltava Catalunya Ràdio. Vaig sentir la veu (era gairebé un fil de veu, segurament per l'emoció que sentia mentre cantava i per l'edat) d'en Peret, nom artístic d'en Pere Pubill Calaf, gitano català nascut a Mataró el 26 de març de 1935. Aquell fil de veu entonava com podia una frase que deia així: "Catalunya és poderosa, Catalunya té molt poder". Sí, en efecte, era la mateixa cançó, la mateixa música, que va interpretar l'any 1992 als Jocs Olímpics de Barcelona, però amb la lletra canviada. La Barcelona poderosa del 92 ara era Catalunya. I cal dir que veient aquell estadi, ple a vessar de ciutadans que portaven estelades i que reclamaven la independència del nostre país, va quedar clar que Catalunya té molt poder.

En efecte, la nit del dissabte, dia 29 de juny, diada de Sant Pere i Sant Pau, el nostre país va dir a Espanya, a Europa i a la resta del món que aquí hi ha una gran i àmplia majoria de ciutadania que vol i desitja que el nostre país esdevingui un nou estat independent. Va quedar clar i ben català que el moviment independentista no és pas cosa de quatre gats (com voldrien molts que fins ara es burlaven dels diputats d'ERC al Congrés dels Diputats espanyol), sinó de molts milers de ciutadans de totes les edats i de totes les comarques catalanes. Però a més d'això, i potser aquest va ser el missatge més important de la nit, és que als jutges espa?nyols, a la policia espanyola i als funcionaris de presons espanyols els va quedar clar que és literalment impossible engarjolar més de 90.000 persones (adults, nens i gent gran), i més encara per exigir cívicament i pacíficament la independència del nostre país.

I això és el que crec que realment va posar molt nerviosos els polítics espanyols, els periodistes, els diaris i els interessos econòmics espanyols: el fet que no són quatre gats que se'ls pot engarjolar (com va fer el jutge Baltasar Garzón el 1992 durant els Jocs de Barcelona), sinó que som molts milers, tant els que eren a l'estadi com els que escoltàvem el concert gràcies a Catalunya Ràdio o els que el seguien gràcies a TV3 (sí, la tele pública catalana, senyor Albert Rivera, sí, què passa? Per cert, vagi-s'hi acostumant). I ara que hi som, senyora Sánchez-Camacho, digui'm, vostè creu realment que aquella nit magnífica, de revindicació, de catalans vinguts del nord i del sud, de joves i grans, de pares i fills, de músics, cantats i cançons, de debò que vostè va veure tot allò com si fos un aquelarre i no pas com una festa de civisme i de revindicació legítima i democràtica? A veure, la seva salut mental (la seva i la del seu partit en general) comença a amoïnar-me seriosament.

I, és clar, ara que he començat a repartir llenya com si fos un defensa central de tercera regional, no puc parar, i per tant, també em veig obligat a demanar: ¿on eren els "cosmopolites" catalans i espanyols aquella nit? També hauríem pogut preguntar el mateix quan el TC va fer miques l'Estatut o quan s'han dit barbaritats contra Catalunya des de la caverna mediàtica madrilenya. Però ara parlem del Concert per la Llibertat. Per tant, on era la gauche divine barcelonina i espanyola? On era en Serrat (i en Sabina, que és tan d'esquerres). No se'ls va convidar, no ho sabien? I pel que fa a Ana Belén (Abre la muralla) i Victor Manuel, què, no estan pel dret a l'autodeterminació de tots els pobles, tal com diu l'ONU? I els intel·lectuals espanyols, escriptors, poetes, dramaturgs, actors, actrius, cineastes, gent de la cultura, del teatre, del cinema, artistes en general, persones que solen ser tan d'esquerres i estar tan compromeses amb tantes causes justes, on eren, què han fet mentre es deien mentides i barbaritats sobre nosaltres, el nostre país i les nostres institucions? És a dir, al corazón del amigo, abre la muralla; però a Catalunya i als catalans, garrotada (16.000 milions cada any per pagar-los la festa de la disbauxa).

En aquest sentit, aquella nit, mentre després de sopar m'ho mirava per TV3, vaig tenir clar que sí, que finalment (no sé pas quin any), però que sí, que assolirem la independència. I tant és així, que vaig començar a fer números. És a dir, el primer any que serem lliures els 16.000 milions d'euros que ara se'n van a Madrid i no tornen segurament no es notaran. Tindrem tantes despeses, problemes i maldecaps per engegar i posar marxa el nostre estat que segurament no notarem l'estalvi de 16.000 milions que ens atorgarà ser lliures i independents. El segon any potser tampoc notarem massa novetats, i possiblement alguns es posaran nerviosos i si hi ha eleccions castigaran aquells que s'hauran arremangat i treballat per aconseguir la independència. Ara bé, el tercer any de ser tan lliures com els danesos o els holandesos ja no seran 16.000 milions d'estalvi, sinó 48.000 milions. I el quart any, 64.000 milions d'euros. I el cinquè, 80.000 milions d'euros.