La primera fogarada de la Guerra Civil a Catalunya va portar unes decisions que varen tenir poca durada. Amb la idea revolucionària i antireligiosa es va estendre la norma de suprimir els noms de sants que portaven els municipis, canviant-los per altres. No es va tenir en compte que aquelles denominacions formaven part de l'essència del poble, de la seva història a vegades mil·lenària. Per això, per caducs, tots fora. Alguns exemples: Sant Gregori es va dir Tudela de Ter; Sant Daniel, Vall de Galligants; Sant Julià de Ramis era Costa Roja del Terri; Sant Miquel de Fluvià va ser Fluvià d'Empordà; Sant Celoni es deia Baix Montseny; Sant Boi de Llobregat, Vilaboi; i així, fins a 88 canvis de nom, a tot Catalunya, que es varen aprovar ben oficialment. Sempre amb idees de la revolució. Aquells fets varen portar una mena de desordre quotidià a l'hora de comunicar-se, viatjar, i demés.

El món de la ciència de la geografia, de la història i de la sociologia, va mostrar la seva sorpresa i la seva crítica, molt especialment amb l'opinió que va expressar Pau Vila i Dinarés, que era el principal geògraf pensador i organitzador de la "Divisió Territorial de Catalunya". Pau Vila, davant d'aquell batibull de 88 noms de municipis canviats, es va pronunciar: "Aquesta mena de denominacions que estan bé al redós familiar, quan surten a fora solen resultar xiroies, si no ridícules". I afegia, amb un to merescudament irònic: "No és cap verola; és només una lleugera varicel·la. Fa l'efecte d'una passa municipal, ja passarà. Si en Santiago Rusiñol fos viu en faria un sainet ple de gràcia." (article publicat a La Publicitat, 15-11-1936).

Pau Vila va tenir tota la raó: els canvis de noms dels municipis catalans varen ser una petita infecció, tan passatgera que ja cap al final de la Guerra Civil els pobles tornaven dir-se el seu nom de sempre. D'aquella idea revolucionària ja només se'n parla com una anècdota superada.

Han passat més de setanta anys i des de Barcelona ara s'escampa un altre virus, el de manejar barroerament els noms. És un fet diferent al relatat, certament, però també és infectant, a jutjar per les vermellors característiques. Ara s'ha introduït el concepte de "marca Barcelona" que, pels primers símptomes, ja es pot dir que comença a propagar-se. La primera erupció d'aquesta espècie de varicel·la va ser la idea de posar el nom Barcelona World al complex ludopàtic, turístic i derivats que es construirà a la comarca del Tarragonès. La "marca Barcelona" envaeix així nom i domini que no són del Cap i Casal, i ho fa al servei d'una idea de creixement nominal per damunt de propietats i pertineneces, com es deia a la gramàtica dels adjectius possessius. Ara, abundant en la mateixa idea d'expansionisme del nom (de la "marca", perdó), anuncien que al Circuit Automobilístic de Montmeló li canviaran el nom per passar a dir-ne Circuit de Barcelona. L'alcalde de Barcelona explica que ja han fet xiu-xiu amb la Generalitat i que tot anirà bé. Una altra identitat, doncs, la de Montmeló, a la comarca del Vallès Oriental, quedarà amagada sota les idees d'una lloca més o menys protectora que escalfa els seus pollets.

Preparem-nos, gironins, que en aquest enrenou de noms i d'idees podria ser que la nostra ciutat, allà a la segona setmana del maig vinent, apareguessin pel Barri Vell uns cartells anunciadors de "Barcelona, Temps de Flors". La gentil i entranyable olor de vegetal florit es podria canviar per una insuportable pudor de cremat.