espiats o adherits

06.07.2013 | 00:00
espiats o adherits
espiats o adherits

"És la vella història dels "sotasignants", però gestionada des del poder polític i a favor de les seves iniciatives"

França és un estat; Catalunya, no. I això es nota en coses com el tractament informàtic de dades per esbrinar de quin peu calça cadascú. A França, segons el diari Le Monde, el govern espia les comunicacions dels ciutadans exactament igual com s'ha sabut que ho fa el govern d'Estats Units amb els seus -i amb els altres-. L'executiu francès no escolta el contingut de les comunicacions (que se sàpiga) sinó les anomenades metadades: "La Direcció General de Seguretat de l'Estat recol·lecta les dades de les trucades de milions d'abonats, identificant els interlocutors, el lloc, la data, la durada i el pes del missatge". (El "pes" és la quantitat de dades transmeses en una comunicació digital: un vídeo "pesa" més que un text, per exemple).
Harold Lasswell, pioner de la ciència política i de l'estudi de la comunicació social, va formular un esquema o paradigma que defineix què cal esbrinar en els processos comunicatius. És el "paradigma de Lasswell": "Qui diu què, a qui, per quin canal i amb quin efecte". La recopilació sistemàtica de les metadades respon a tres de les preguntes: qui parla amb qui i per quin canal. Respon en part a una altra: el què (es pot intuir el tipus de missatge), i pel que fa als efectes, ja només cal investigar quins successos s'esdevenen després de cada comunicació i observar les coincidències. I mantenim el dret a sospitar que la tafaneria arriba fins al contingut mateix d'allò comunicat, és a dir, que "paren l'orella", com les telefonistes de poble a les centraletes de pel·lícula molt antiga.
Tot això ho fa l'estat francès perquè ho considera necessari per a la "seguretat de l'estat" i, sobretot, perquè pot. Perquè té els mitjans per fer-ho i una tradició d'exercici del poder des d'una administració centralitzada i força prepotent. Catalunya, en canvi, no ha disposat mai d'un estat modern propi. El que va perdre fa tres-cents anys era una cosa força més limitada i potinera. Per això la política catalana ha de recórrer a agències de detectius per descobrir coses. I per això la Generalitat, per saber de quin peu calcen els ciutadans, es veu obligada a recórrer al mètode prehistòric de l'"adhesió", tot creant un "fitxer d'adhesions a propostes impulsades pel Govern de la Generalitat". És la vella història dels "sotasignants", però gestionada des del poder polític i a favor de les seves iniciatives. Els que no s'adhereixin a les grans propostes que vénen, seran considerats "desafectes" a alguna cosa?

L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema